Rafael Haro i Sancho

 

ROMANÇA DEL PÈPLUM ÀTIC

Per a Tomàs Camacho Molina

La distància entre la volta d’estels

i la teua literària mirada sobre el món

fa envellir les cordes del piano.

Tesen, fan força, resisteixen el martellejar

constant i díscol del transcórrer dels dies,

s’esgoten, s’esfilagarsen, s’escuren, s’hernien.

Percudides cordes no sonen com sonaven,

no tan intenses, no tan festives,

sí, més sàvies i arrelades, més certes,

amb el timbre més distingit que mai

encimbellant-se com un himne,

encalmada i plàcida escolta del vibratovibratto,

com si cantesses Tomàs,

dolç i antic d’entonades paraules.

Van caient més cendres que neu

a les pàgines no escrites del llibre.

Sempre fou música l’escletxa del cel,

un sentir tan lluny de la raó, tan remot

com propera l’emoció revelada,

com si surés en una mar de fons,

en una barca gronxada pels déus,

on torno i retorno a un mi, al jo,

al temps de presències àtiques,

de flautes de Pan i nimfes amb pèplums

caiguts. Somniar somniem encara.

Simfonies com pintures, 

pinzellades com acords,

arpes i esgrimes com un do,

bonhomia t’eixampla la persona,

cordial passejar, serra i costa, 

                                          respirant colors, aromes i flors.