Llorens Marín Rosales

Entrega'm, com si més

t’estimés encara,

els teus màgics somriures.

Regala’m estes teues paraules

sense veu,

on cada lletra muda

diu un sentiment.

Atorga’m el dret

que m’agrade pensar-te,

oferix-me el plaer

de, al meu costat, saber-te.

Concedix-me la preciositat

de convertir-te en poema enamorat.

M’agrada llegir-te,

que cadascuna de les teues

síl·labes, no tristes,

componguen una cançó de vida,

que cada gota de la teua mar

arribe fins a la platja de l’estimar,

que et mulle cada dia.

M’agrada saber-te.

Em vas preguntar, com ets?

Per què no puc veure’t, però sí, tocar-te?

Et vaig contestar acaronant-te els  llavis

amb els meus, amb el cor ple d’amor,

palpant-te.Com li explico a un cec com naix el Sol?

De quin color li pinto la mar?

Em preguntes com soc? Soc alt, altíssim,

tant que, assegut, toco somnis i un d’ells

és donar vida a un poema sense final,

on tu sigues el llapis que dibuixa lletres,

i jo, el paper que ho guarda

fins a la eternitat.

Com explicar alguna cosa que no es  pot vore,

però que és preciós de sentir?

Com explicar el que sents dins teu

quan et diuen estima estimant-me?

Com se li fa saber a un invident

el meravellós que és la trobada

d’un sol naixent, acaronant

la dolça mar amb música del vent?

…S’explica, amb el cor.