POETES PARTICIPANTS AL SUPLEMENT DE LA XIII MOSTRA

1. Alfred Sala Carbonell

2. Manel Vallés Arin

3. Pilar Garriga Anguera

4. Vicent Pallarés Pascual

5. Marta Giné Janer

6. Montse Farrés Ubach

7. Fuensanta López

8. Rodrigo Khatana Alfaro

9. Helena Martínez-Ferreruela

Alfred Sala Carbonell

L’home de Can Mel

En Joanot viu a Can Mel,

on canta el pardal i el bruel;

viu amb la dona i els dos fills,

sent les cigales i els xics grills.

Té oques, gallines i cabres,

un hortet i un fotimer d’arbres.

Dues gosses ben tofoneres

i dues gates estuferes.

Ara, com cada mes de juny,

li truca el de botons de puny.

-«Per al meu sant, sant Marcial,

tens el cabrit, com per Nadal?»

-«Sí, don Marcial, com cada any.

Tendre, per regar-lo amb xampany.

Ben trossejat l’hi portaré.

Quan el tingui, li trucaré.»

En penjar, en Joanot diu:

«A punt, només n’hi ha un, molt viu.

I la mare, que n’està, d’ell!

Que amorosa amb el jovencell!

Mes ha d’anar a l’escorxador,

Marcial és bon pagador.

Però ma filla, què dirà?

El fill no ho acceptarà;

la dona, segur que m’engega;

l’hi he de dir, no és pas cega.»

L’home de Can Mel, greu,

els crida i s’encomana a Déu.

-«En Blanquet, no! És tan bonic!

És alegre, i encara és xic!»,

plora la filla, ensopida.

-«Sa mare caurà defallida

i embogirà cridant-lo nit

i dia. No sents ja el seu crit?»,

s’exclama el fill amb justa ira.

I ara la dona, a qui admira:

-«No ho veus, Joanot? Digues prou!

Don Marcial no et té a sou;

ell és només un potentat

que fa sa santa voluntat.

És cregut, gros i fatxendós,

ens repugna i és fastigós.

Podem viure sense els diners,

nosaltres no som carnissers.

Tots ens estimem en Blanquet,

eixerit com un cadellet.

Sisplau, Joanot, fes-nos cas,

o la teva, per tu, faràs?»

Ell recorda quan era nen,

casa seva era un edèn.

Ànecs, conills, gossos i gats,

vaques, pollets estarrufats.

Sempre corrent, sempre empaitant,

mes se n’anaven emportant.

Que si un conill, que si un pollastre,

els venien, i sense rastre.

Aleshores el paradís

es feia un xic fonedís.

I recorda els fills i la dona,

de sempre la cançó li sona:

si el ven, tindran un disgust;

és la vida, p’rò no és just.

I a don Marcial, cosit d’or,

no li farà pas mal el cor.

 «I si l’envio a fer punyetes,

i que pel sant, mengi mongetes?

-«Don Marcial», pel mòbil diu,

«no podrà ser», fa gens altiu.

-«No venem més cabrits i oques,

pollastres ni gallines cloques.

Em sap greu, p’rò per compensar,

la dona un pastís li farà.»

El ricatxó, llavors, esclata;

la prepotència el delata.

-«No tindrà cabrit la família,

i m’ho dius quasi la vigília?»

-«Falten deu dies, no exageri,

queda prou temps, no desesperi.»

-«Fals, traïdor, desagraït!»

-«Però què diu que l’he traït,

si a res mai no m’he negat!

A casa, tots hem acordat

no matar cap més animal,

i no em falti, que a mi em fa mal.»

-«Doncs saps què et dic? A pastar fang!»

-«Tranquil, no em faré mala sang!»

I pengen, l’un força emprenyat,

l’altre s’ha quedat descansat.

Ara en Joanot de Can Mel

-on canta el pardal i el bruel-

fa venir dona, fill i filla.

 Li veuen el somrís de guilla

i comprenen: fan pinya els quatre.

L’home no s’ha deixat abatre.

S’abracen plegats i el fill fa:

-«Guaiteu en Blanquet, ho sap ja!»

I la mare fa amb un somriure:

-«No cal pensar gaire com viure.

En tenim per tirar endavant;

si fem matons, els pagaran.»

Planejant, van cap dins. Les gates

i les gosses també entren, grates.

Endevinen que hi haurà menja

excel·lent, com si fos diumenge!!!

Doncs sí: les oques fan nyec-nyec,

en Blanquet passa com llampec,

sa mare bela en to feliç

i tot plegat... és ple d’encís.

Manel Vallés Arin

BRAMS DE MAR

Uns brams de mar m’han despertat,
senyal de llevantada.
Per la finestra es veu l’oratge rúfol,
una grisor de núvols, un aire d’humitat,
una buidor maldestra a dins del cap,
un caragol de mar sentit a cau d’orella.

Avui, amb una mandra perfecta,
–no vaig ni a nedar ni en bicicleta–
vaguejo, faig el gos tot el dia, escric.

METAPOÈTICA

                                          Fer un poema és molt més difícil que morir-se
                                          JOAN MARGARIT

M’agradaria que escriure poesia
fos una cosa tan natural com respirar,
un ritme, una pauta inconscient,
una música que flueix sense parar.
Però no sempre me’n surto
ni tot el que escric m’agrada,
La paperera és el meu moble auxiliar
i de vegades en va plena.
Tot i així, si algun poema sobreviu
i se salva del foc purificador,
n’és una bona ajuda per a respirar millor.

Pilar Garriga Anguera

La palangana

―I tu on vas néixer, mare?

―Jo, filla? Uf! Quina pregunta!

―No m’ho has explicat mai.

―Vaig néixer...

―No te’n recordes?

―Sí, i tant! Deixa’m que pensi...

―Mare, que misteriosa estàs...

―Vaig néixer... en una palangana.

―Què dius, mare?

«Era a l’altell del bar

que tenien els meus avis...

Anys després de la guerra.

Un trenta de juliol al migdia.

»Un dia de molta xafogor...

Pobra mare. Quina calor passaria.

L’àvia era a baix, a la cuina,

Davant l’enorme cassola, 

fent els cent dinars diaris.

»Hora punta. 

Jornalers de les fàbriques,

d’un Poble Nou fabril.

Clients fent cua fora el bar,

prop d’una gruixuda cadena 

que li donava nom.

»I la mare era dalt,

a la seva fosca cambra,

amb una petita finestra

que al menjador abocava,

dring de plats i culleres pujava.

»A l’estança, en un sol i gran llit,

on també dormia la germaneta.

Una única cadira com a armari,

on cabia tota la roba de diari.

»I el meu pare pujava i baixava 

l’escala de cargol, estreta,

nerviós, 

i apressat servia l’escudella,

esperant la meva vinguda,

ansiós.

»L’avi, darrera la barra, 

li donava un cop de mà.

La mare no estava sola,

l’ajudava la llevadora, 

veïna amable i agradosa.

»I res!

La mare m’explicava

que vaig néixer com un pet,

cap dolor.

Pobra mareta!

»Vaig néixer petita, negreta.

Amb ganes de viure al complet.

»Una palangana que encara tinc.

No oblido els meus orígens, així,

una època de la vida que mantinc

quan no calia gaire per ser feliç.»

Vicent Pallarés Pascual

Postals il·legibles

I,

No estava inclòs en aquell quadern, 

el paper perdut, 

els canvis del paisatge,

ni el cansament que acumulàvem.

II.

Sorolls, 

gotes que cauen damunt l’asfalt.

De fons, silenci.

III.

Una libèl·lula ha mudat: 

petita mort.

Després vindrà una altra.

Quina serà la darrera?

IV.

S’han acabat els fulls, 

les postals esdeven il·legibles.

La filla, abstreta, descobreix els primers traços

mentre juga als escacs amb el paper.

Pinta els seus propis signes del temps.

Després no entendrà el seu llenguatge, 

país d’enlloc.

Dubtarà d’ella mateixa.

Marta Giné Janer

LLEGAT 

Abans de marxar, filla,

la meva deixa: 

tu i jo, 

som germanes estrangeres* 

Deixa de mirar-te en el meu nínxol 

i, mans obertes al vent,

fuig de totes les presons!

Tens, filla, la bellesa de l’òpal i de la perla:

la vida t’ha donat 

la mirada per a la claror, 

la sensibilitat d’una corda vibrant, 

el coratge per donar sense mida, 

la noblesa que és dignitat. 

Somnia la història i refés-la!** 

Per a tu hi ha estrelles que no has vist encara

i amors, i dies que no has viscut, 

i nits que no oblidaràs!

Surt a trobar, filla, 

el cant dels dracs màgics,

que viuen al fons dels mars ancestrals: 

dracs amb qui jugar a la platja, de sol a sol, 

dracs per travessar el mar i veure el món...*** 

Mai no és massa tard 

per sortir a buscar el propi tresor****: 

ets un lloc bonic

per ser-hi i confiar-hi... 

Veig encara, per a tu,

hores setinades, 

envoltades de mirades

i lligams de viva sang...

Dona vida

als colors del present, 

a l’amor, 

a totes les sensacions...

Aprèn a veure les tardes d’hivern

amb uns ulls nous: 

capvespres de llum llunyana, 

de mots immaculats

i silencis novells. 

Deixa que la primavera t’acaroni

amb un gest de compassió... 

I olora les aromes silvestres, 

mentre els ocells canten. 

Que la teva veu, 

sense mordasses,

canti amb ells. 

A l’estiu, 

que el sol vingui a trobar-te

agafa’l de la mà!

Cerca el riu de transparent claror

i la força en el córrer, 

en un dia de sol...

 

Amatent, obre’t a un món nou: 

l’alegria de les bones companyies, 

les dolces ofrenes,

el perfum de l’amistat,

i l’amor que dona plenitud... 

I, quan és de nit, i, de tant en tant, 

records trinxats surtin del teu cor, 

escriu poemes tot somniant

en un capvespre ple de sol:

car cap llàgrima redimeix

del món que es perd, 

del somni que s’esvaeix!*****

I no deixis res per caminar fins a ponent, 

abans que tot, amb la mort, et sigui pres... 

CITES

* Maria Mercè Marçal.

** Pere Quart, Joan Oliver. 

*** Ogden Nash.

**** Sopa de Cabra.

***** Juana de Ibarbouru (traducció pròpia).

https://youtu.be/9RHrulKdPoo

Montse Farrés Ubach

Remembrança

Atalaio la mar

com omple el roquisser

d’escuma blanca

i els pensaments enfiladissos

s’entortolliguen com l’escuma

sense aturador

i despunten els records

des de la distància,

hereus d’un passat que no fuig,

retornen frescos

i m’arriben nítids:

aquell amor eixelebrat

en què les hores fugien

i ens bevíem les besades

com si fossin les darreres,

el foc dels nostres cossos,

el deler que consumíem...

Com enyoro aquella jovenesa!

De nou, amb l'esguard perdut

en l'horitzó d’una mar encalmada,

evoco els anys viscuts,

i si faig recompte,

el sacrifici d’oblidar-me de viure

no és res en comparança

d'haver gaudit, tres cops,

un grapat d’anys allargassats

enmig de bolquers, exàmens,

adolescències i parelles...

i més anys en què les llàgrimes i jo

no anaven al mateix ritme.

Ara, quan el temps s'atura,

i les presses amb ell,

ja no m’abelleix furtar 

uns pocs anys més a viure,

vull afeblir la nostàlgia

d'un passat que no torna.

https://app.box.com/s/8sklq9xboaz4265eezw4wivvim7vv0xg

Fuensanta López

Persigo un mañana de plenitud

en un presente sin futuro.

Me acostumbré al vértigo de la incertidumbre y la soledad.

Es ahí donde encuentro el pasaporte a lo imposible.

23.05.2018

Entrenada en mil batallas,

ya no me hieren las ausencias.

Prefiero pagar el precio de la soledad

a vivir condenada a una eterna mentira.

5.07.2018

He encontrado mi trozo de tierra,

mi barca por el río

y mi puñao' de arroz.

Los abrazos que me faltaban

y las risas que me robaron.

He encontrado mi pulso,

he borrado mis sombras,

he desplegado mis alas.

Ahora ya puedo volar sobre olivos centenarios

y quedarme para siempre varada en la orilla de tu boca.

23.07.2018

Haiku

Cuerpo desnudo.

Centímetros de lodo.

Huele a miedo. 

21.02.2020

Un zapato roto.

Algunas monedas en el bolso.

Un futuro incierto.

Y un cuerpo deseando ser afinado. 

Unas lágrimas en oferta.

Un electrodoméstico que se jubila.

Una mano que te impulsa.

Y unos labios huérfanos de besos. 

Un patio deshabitado.

Un agujero en el mantel.

Un texto desaprendido.

Y una piel pidiendo oxígeno.

Podría ser el guion de una vida. 

13.08.2020

AÚN NOS QUEDA LA PALABRA

Se han perdido los abrazos,

pero aún nos queda la palabra.

Se han esfumado los besos,

pero aún nos queda la palabra.

Se ha diluido el tiempo,

pero aún nos queda la palabra.

Se han aplazado las caricias,

pero aún nos queda la palabra.

Pero aún nos queda la palabra

para construir un futuro de abrazos,

besos, tiempo y caricias infinitas.

30.03.2020

Rodrigo Kathana Alfaro

Mariposa de Hielo

 

 

Descalza, vagas la noche merodeando 

los bosques diáfanos de tu nostalgia bruja…

...y sobre tu piel la luna alumbra su luz plateada 

volviéndote criatura nocturna 

que habita solitaria, silvestre, y enamorada

los segundos enloquecedores de una espera fúnebre. 

Tu corazón encendido de luna está,

tus ojos, de ceniza fluorescente,

flotan en la obscuridad junto a la de los búhos, las serpientes…]

…y de toda criatura mirona 

que viva de lo que ofrezca la noche.

 

Olfateas curiosa el aire; y alzas la mirada al cielo

dejando las estrellas entrarte al alma

como luciérnagas bailarinas de tu melodía endemoniada.

Cierras los ojos; y el corazón se te retuerce

haciéndote, agotada, entregar el cuerpo a –la nada–

y hundiéndote como galeón derrotado a cañonazos  

hacia las profundidades de tus silenciosos mares.

 

La noche acude, y te toma en sus brazos

y te posee de sus encantos consolándote el alma

a la vez que materna te recuesta sobre la humedad de la tierra]

haciendo arder un beso frío en tu frente de hija noctívaga.

Tendida y dormida exhalas tu agonía

en las corrientes siniestras de este bosque somnífero

y tus venas serpentean tu piel volviéndose raíces

que te hurgan obsesionadas buscando tierra

para sembrar las semillas tristes… 

...de tus Rosas de Soledad Olvidada

 

Mañana; mañana será otro día 

que le huyas al sol como mariposa de hielo

y alada escaparás a la lluvia de agujas 

con las que el padre de los cielos te arderá la piel.

Calamitosa buscarás alivio en las sombras

refugiando en ellas tu naturaleza lucífuga de mujer de fuego. 

Mañana; mis palabras mencionarán tu dolor

y reprocharán la impaciencia de tu locura.

Te haré sentir:   ...abandono…

       ...soledad…                        ...e incomprensión..

...pero en una retorcida loca de enigma cardíaco

sentiré lo que tú sientes, y me desesperaré junto a ti.

Harás de mí un ángel caído y demonio indignado 

que tironea rabioso las cadenas perpetuas 

de un amor inexorable y eclíptico

que en noches de lunas fugaces 

aúlla inconsolable por ti.

Helena Martínez-Ferreruela

Beirut

                                                                  

El Líban m'esclata i l’entomo

com un cop més amb lloc i data.

Ara em bullen les mans,

me les acosto al pit, 

per refredar-les.

No és l’infern:

avui és Beirut en flames.

Demà, Déu sap

on es llevarà el diable.

Mal que ens pesi

fem del dolor dels altres

el sota escala de la misèria,

el quarto fosc dels mals endreços,

on desem la nosa que ens habita

i evitem la nosa que ennuega.

Ben a mà la ferida oberta,

si encara cou amb ràbia;

encapsada la nafra,

quan ja ha fet crosta.

I tanca els ulls i cop de porta

a l’habitació contigua

que tens,

però no hi fas vida.