Mercè Baena Cabrera

La barraca

Trista i envellida s’ha tornat la,

 tant blanca com era 

i lluia, ufanosa, entre els arrossars.

Lluny queda la seva joventut,

la gent que l’habitava 

l’ha deixada abandonada.

Cap ocell ni cap insecte 

no volegen al seu voltant.

El fum que de la xemeneia eixia

i adornava l’horitzó

ja no dibuixa cabrioles al cel.

S’han assecat les flors

amorosament  plantades,

ja no es flaira a la nit

sa delicada fragància.

L’alegria que regnava

s’ha anat marcint lentament,

ara tan sols queda tristesa,

melangia i, potser també,

alguna nostàlgica rialla

recordant el temps viscut,

temps de riures,

temps de gresca,

temps en que no es presagiava el futur.

Foto: Llorens Marín Rosales

FLAMENCS

Soc asseguda vora mar sentint la seva remor,

les onades  van i vénen, son com música al meu cor,

remolinant-se en el cel, els núvols vesteixen el sol.

Dintre la freda aigua, uns elegants flamencs

es despullen de la nit, cerquen el seu aliment.

Com la més seductora sirena que captiva amb el seu cant,

em tempta encisadora la mar a submergir-me al seu ventre

i nedar, oceà endins, fins a terres molt llunyanes.

Més no vull allunyar-me, no, d’aquesta estimada platja:

vull amarar-me tota de la salada olor del Delta,

deixar-me impregnada la pell de diminuts cristalls de sorra,

sentir el brunzir dels vaixells que de matinada salpen,

veure volar els flamencs, sentir el cant de les gavines,

omplir la retina del blau, del verd, del groc

que tinta els arrossars com una aiguamarina.

Soc nascuda terra endins, però lo meu cor és del Delta.

Foto: Llorens Marín Rosales