Joan Josep Roca Labèrnia

La serra

La serra davalla
cercant tota mar,
és gran tot l’esclat,
de vells i canalla.
Els homes dibuixen
amagat somrís,
un garbell de palla
un pessic de bri.
Com tornen a casa
perduts mariners,
vénen de la serra
no volen res més.
La serra s’ enlaira
en núvols distants,
la festa convida
un sopar pagat.
Els nens s’ alliçonen
entren a l’ engròs,
la mare no els parla
com s’ allunya el sol.
Camí cap a casa,
voltats de cançons,
les noies són maques,
els nois déu n’hi do.
La serra es fa bruna
va perdent color,
esguardo la lluna
la resta és mig plor.

La mar

Sota la serra hi ha mar
dormit, estès,
amb unes barques gandules,
buides de peix.
El pescador en trencacolls
de mes a mes,
la dona li neguiteja,
només fa fred.
Dalt la serra del Montsià,
es guaita el bé,
en baixar les cent camades
desapareix.
El pescador xiscla fort,
cap ric el sent,
amb paraules dissortades
l’ infern li creix.
Al capvespre, en tornar
pels blancs carrers,
els peus se li arrodoneixen
els ulls també.
Entra a casa ple d’empentes,
sense cridar,
a l’ escala es desdibuixa
un riure amarg.
Sense ordre ni catifa
el llit l’acull,
el pescador no té vida:
Com l’hem perdut?

2 de febrer de 2010