Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 18 de gener de 2010

Onatge

Esdevinc


Esdevinc
mar i onatge
quan m’aculls,
també si em rebutges.
No vull ser mai
un abordatge
ni un esclavatge.
Només ser el
vent del camí,
el pètal de la flor,
una flama
del foc,
una gota
de la rosada,
una lletra
del poema,
una guspira
de llum
en la boira.
Omplir amb tu
la copa i brindar
amb aigua de lluna.
Ser la petita ombra
quan vulguis reposar.
Que la carícia
floreixi a dos.
A la mateixa
barca, dos rems...


Fill de l’alegria he engendrat
silenci de dolor…


Fill de l’alegria he engendrat silenci de dolor.
He vist les fulles de tardor i el florir de la primavera,
he vist la calma del mar i l’amorositat de les seves ones,
he escrit el teu nom a la sorra,
amb tu he arribat fins el far.
He sentit amb tu el fred de viure, i també amb tu
he sembrat la llavor d’una carícia, el caliu de l’amor.
Cada núvol té la seva pluja i cada pluja el seu riu.
L’amor té mil cares i molts somriures i també el seu plor.
Només tu coneixes les passes del meu camí,
només tu has engendrat amor en mi.
Venim de més enllà, però tenim un ahir,
la mútua companyia ens ha unit en l’avui.
De vegades la vida escriu el poema
i no en podem canviar ni una sola lletra,
si no ens agrada podem ignorar-lo o deixar-lo de llegir.
L’avantatge i desavantatge de viure
és que res no és etern fins i tot el record
s’acaba perdent entre la boira i el sol.
Però avui som tu i jo i el món que hem creat.
Ara conec la carícia que neix de tu
i la sal de les teves llàgrimes.
Tu també em coneixes, només sóc un home...
Hem caminat per carrers de cendra i per carrers de foc.
Avui som el repòs dels anys que ens han sembrat...

Potser només sóc un silenci…

Escolto la vida i no em sento...
Potser només sóc un silenci
amb un eco mar enllà.
Jo sóc maldestre per acariciar les paraules.
Només sóc sensible al que és sensible.
El vent m’obre les finestres
i em fa volar els poemes.
També entra el sol i la lluna.
La nit dorm amb mi al mateix coixí.
L’amor floreix quan ha de florir.
I s’espera en un temps que esdevé etern.
Segueixo escoltant la vida i no em sento.
Només sóc un granet de la sorra de la platja,
una paraula amb gust de sal,
un dèbil alè al cos de la tramuntana,
una petita brasa i cendra en el foc de la vida.
Els arbres deixen caure fulles i fan un camí.
Sempre hi ha un avui i un ahir.
Tot esdevé com una talla en cristall fi.
Dels ocells el seu cant
i la llibertat per volar.
De la meva vida només una estampa
per guardar o per recordar.


Tenim un pa de sang…

Han ferit el blat
i ara tenim un pa de sang...
Ens han cremat els arbres
i ara tenim un bosc
de cendra i de fum.
Ens enverinen l’idioma...
Ens voldrien arrencar les arrels...
Han aixecat muralles
i l’aire ja no és lliure.
Embruten la memòria dels difunts.
Afusellen la veritat
i assassinen l’accent...

Pseudònim: Onatge
17 de gener de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada