XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

dijous, 7 de desembre de 2017

Pilar Garriga Anguera


Gràcies, poesia


No sé què faria ara, sense tu,
ets l’única que m’acompanya
en aquesta no volguda solitud.

Em consoles
i m’escoltes
i no em renyes,
ni m’omples de retrets.

M’ofereixes llum i música
quan més en deu caler.

No et demano res
i tu ja saps què vull,
què necessito
per no caure en l’amargor
i tristesa més pregones.

Et llegeixo i em regales
boniques paraules
que mai no he sentit.

Ets música, ets seny,
ets amiga, ets gent.
Gràcies, estimada poesia,
sense tu aquest captiveri
hauria estat un infern.    


La Salut,  primavera 2013

La saó de la vinya      (al meu pare)

El pare ja no trepitja              
els terrossos de les vinyes,
arrenglerades com soldats,   
ajaguts en la batalla.

Ni les acarona i poleix            
amb la tisora gastada,
perquè ara dorm al turó,         
fent d’amant guaita.

Era la seva voluntat,              
reposar  ben amunt,
des d’on observaria              
els bancals costeruts.

Secs costers,
                    de pedra llicorella
                                                    i de negra pissarra,
assedegats de pluja,  sempre anhelada.

Al pare,      
les vinyes  enteres       
el trobaran a faltar:                         
la carinyena,      
el cabernet,    
la garnatxa   i el sirah.

Ningú no les tractarà               
amb aquell amor,
la justa dolcesa i saviesa        
que  el pare sabia donar.

Ningú no llaurarà  els bancals      
de pedra seca,
ni  guaitarà  els ceps                
en la seva letargia
Ni quan la saba  del cep     
comenci a circular…

Ni mimarà  els cargolats circells,    
ni els primers sarments,
d’on verds pàmpols brotaran   
quan el bon temps comenci a regnar.

A l’hora de la verema,
el pare ens observarà,
des  dalt del turó,
amb enveja i satisfacció,  
veient les portadores curulles de gotims blaus,
que trontollaran sobre l’atrotinat tractor,
rumb al vell celler de la masia
per esdevenir,
un cop fora de la rapa i la pell,   
l’ensucrat most.
El pare ha fet, n’estic segura,
que ni les gelades, ni la pedra,
ni el vent, ni  la calor,
malmetin el seu tresor.

Ben aviat seran tallats els cargolats sarments
de l’humil rabassó  d’arrels  profundes…

Gràcies, pare,  per inculcar-nos  l’amor a la terra,
la devoció a la vinya i a la feina ben feta.

A la teva memòria, tal com tu volies,
beurem el dolç most, com cada tardor,
per celebrar que el cicle de la vida
no acaba en la floració.

Priorat, estiu 2012


Les vinyes del meu pare

Pare,  per què te’n vas?
Les vinyes t’esperen…

Et troben a faltar
          les vinyes i els ceps,
                        que has conreat
                                     al llarg dels anys,
                                                   mimant-los, un a un,
                          com fills aimats.


Les vinyes volen que les estimis,
                             que les llauris        i  les esporguis
                             que les esperonis         i  les reguis
                              que les mimis amb tendresa
                 
com només tu saps.
Pare, per què no passes
                        per les fileres,
                                   ben rectes i netes,

Per què no saltes els marges
               per resseguir cep a cep
                          els fruits de tes plantes
que tant has estimat?

No veus que sense tu,
                       els raïms entristiran?
No veus que sense tu,
                        les collites  pansiran?

Quan serà l’hora de la verema,
quan el raïm serà ben madur…
quin cupatge en sortirà?
Qui beurà el primer most
i dirà les excel·lències
d’un elixir tan preuat?

Sé que tu no em deixes,
que no marxes,
sols canvies l’aparença…

I ara més que mai
                  seràs entre les vinyes,
                                                  vigilant,
i acompanyant
                   els teus estimats ceps.


No te’n vagis           pare              gaire   lluny…
Sé que et veuré        entre les vinyes,
   guaitant el cel          per si plou o gela,
      escollint                     els millors raïms,
         bandejant                  els carrolls més verds,
           aconsellant                 el millor cupatge
              per fer un vi                del millor llinatge.


Ceps de llicorella,
               vells ceps cansats,
que t’acompanyen
des  no se sap quan.


Tu i els ceps,
                          Els ceps i tu,
Un tàndem
                     que durarà
                                            fins a l’eternitat.


Priorat,  març 2012

(al meu pare)                     

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici