Total de visualitzacions de pàgina:

dissabte, 13 de febrer de 2010

Ramon Sellarès




http://www.youtube.com/watch?v=x8WAXt0djYY

Déu era,
per exemple,
indiferent
branca
fent garrofes
damunt l’enyoradís
amant,
o ombra insistent
al bassal d’un camí
on cada hora violeta
una viola intranquil·la era trepitjada,
grotesca,
pel cavall d’argila o la lluna d’atzar. 
Déu,
l’escultor de tanta solitud,
exaltat,
era indiferent infant
i vent...
...llança de llum dins l’amagatall
madur de l'arpa


http://www.youtube.com/watch?v=h_ePEiRP7ew


Solia desitjar assemblar-me
als feixucs arbres
que tant i tant t'agradaven.
De petit,
mentre guaitava els ocells
marfonent-se entre mil fulles aciculades,
amb molsuts dits inexperts
aixafava negríssimes formigues i olorava la reïna
àcidament enganxifosa.
Ahir,
dos esquirols d'ulls atzarosos
varen fotografiar-se dins el panorama
no gens tòpic
d’un poema escrit en anglès. 
Rígids, el pèl vermellós
i la cua
tan bonicament perfilada que,
encara ara,
els recordo tebis mentre els posava al forat
on descansaran la resta de la meva memòria.
Un poema en prosa me'ls ha duts
aquest capvespre
tot observant-me com si llegissin
en els meus gestos
una estranya notícia de successos
en qualsevol periòdic
estropellat i humit
pel mal temps

...et deien 
¿l’has tastat el tel groc
enllà del túnel
ferit i volent saber
si també és ambigua
com tu
la còrpora de l´insecte
aixafat al parabrises? 
Estimaves tant
tota vida. 
Avui,
a la barana del balcó,
la teva ombra fa de paisatge
mentre caus des del cinquè. 
Se t’acut aquell vers
que encaixava
perfectament... 
“...no te’n penedeixes
d’haver sigut
mala persona”. 
Al cap i a la fi,
ser poeta,
era això
i poca cosa més, 
ser poeta, 
arrossegar-ho tot. 
 
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada