Jordi Pijoan López

La cançó del Mal Amor

Hola, princesa.
Com ha anat el dia?
Això!?
No! No tinguis por.
No et pegaré.
Al contrari.
Et vull acaronar.
Ho has fet molt bé.
Hi ha molts calés aquí.
Tot això has fet avui?
Molt bé, princesa, molt bé.
Ho has fet molt bé.
Vinga!, anem-se’n!
Ja n’hi ha prou per avui.
Ja has treballat prou.
A més, plou.
I quan plou no hi ha clients.
Ni els xoriços ronden.
Vinga!, anem-se’n!
Primer fem unes tapes
i unes birres.
Després anirem a casa.
Que si en tinc?
Quan me’n fa falta a mi, princesa?
Jo sempre en tinc.
No pateixis.
Jo mateix esmicolaré la roca
i traçaré les dues ratlles blanques
de l’autopista que et durà al cel.
Perquè jo et vaig prometre el cel.
Recordes, princesa?
I no te l’he donat?
Vinga, princesa;
no et fiquis tonta,
o em posaràs nerviós.
I ja saps que jo quan m’hi fico...
perdo els estreps
de tant que t’estimo.
No siguis desagraïda, princesa.
Sense mi, al carrer no series res.



Sant Valentí 1929

Set cossos inerts
besen el terra
brut del magatzem.
La sang ho inunda tot;
és vermella com les roses
que avui els nois regalen
a les noies;
curiosa manera, la dels gangs,
de celebrar el dia dels enamorats.
Les disfresses eren bones;
els infeliços no van reconèixer
Machine Gun rera les ulleres de sol
i la gorra de policia.
I, quan el van reconèixer,
ja va ser massa tard:
el plom calent
travessava els seus pits,
metrallant una riallada de befa
perquè havíen caigut al parany.

I en Bugs!?
La mandra d’un barber
Li ha salvat la vida.
Des de la cafeteria,
sentí les metralletes
que delletrejaven,
una i altra volta,
el nom de l’Al.
Xurrupant el cafè,
es va penedir
de no haver acceptat el seu pacte;
però ja era massa tard.

3 de febrer de 2010