Emigdi Subirats Sebastià

DE SITGETANES

A un jove sitgetà[1]


Un dolç somriure present totstemps
al rostre.... marca un jove ferm,
amb ulls brillants... cara de nen,
cabell castany... llarg... modern,
vestint texans diàriament
i amb l'anhel ideal d'adolescent.

Manté totstemps conversa ufana,
tendresa als llavis... bondat al cor,
plaent amistat i confiança plena,
escolta missatges de consell,
trencant barreres d'edat i condició,
enlairant il•lusions als quatre vents.

I el blau i grana l'inspira arreu,
i quatre barres li guien l'esperit,
i un estel roig a dalt regna...
i en Pau segueix el seu camí a pas ferm,
fent dels estudis el màxim d'una vida,
mentre l'amor juvenil roman omnipresent.

Amb simpatia i caràcter afable
aquest xavalet desperta al viure,
a ell m'uneix una estima reverend...
els seus ideals nobles... coherents,
regust de festa i d'harmonia,
de riure ara i adés... créixer amb sentiments.



I UNS VERSETS AMB ESTIMA[2]

S'obren les portes del centre i les rialles agafen so
en un matí de tardor... a primera hora.
Hora d'escola, d'il•lusions i d'anhels
d'adolescent que cerquen al•licients de vida.
La xerrera desimbolta ocupa el seu espai.
Som a l'hora d'anglès, la parla universal
que ens prediquen pel darrera i pel davant
que és crucial de conèixer i dominar.
El xaval fa un esguard a la pissarra i s'atura
en un punt gramatical que l'angoixa.
La noia comenta la jugada amb l'amiga
del costat... que troba la solució adequada.
I el senyor professor enlaira als quatre vents
l'explicació del moment... i es queixa... i crida
...i s'enfada perquè no se l'escolta... suficientment.
Eixa és la rutina del dia d'avui... de sempre.
Eixa és la joia d'un moment quotidià
per aquell que estima la docència
i de la vivència a l'aula en fa... VIDA.

Ara i ací... canta el poeta els versos més bells
en nostra llengua catalana.
I ens arriba a l'ànima i reflecteix com un espill
una llàgrima... que ens il•lusiona i agermana.

Som i serem de nostra escola sitgetana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha escola més ufana
sota la capa del sol.


La pau de la nit sitgetana

I el sabor de la nit se'm desperta
vivent.... al so trencant de les onades,
- desdeny de silencis colpidors -,
per eixos carrerons estrets i blancs,
d'una ciutat dormida... tolerant,
amb regust a vestigis d'antany.
Navegant sense rumb clar,
cerco trobar el sentit a una vida!

I penso... en onades de sal
cobrint platges verges senceres,
en infants solitaris sense parla,
en adolescents amb anhels incerts,
en dolça airejada de senyeres,
en el caliu de la dona enamorada
i els xiquets que estimo més que res,
i en eixes filigranes de gols en blau i grana.

Ix l'esperit que conrea il•lusions
accelerades i salabroses,
en nits de tardor amb regust a mar,
olor a sal... retina en blau marí,
desig carnal ara i adés,
arreu la vida, cala la pluja fina,
refila la dolçaina... la gralla,
tendra solitud en nit plàcida.

Sitges- vora el mar - 9-desembre de 2010, 11 de la nit.




TE'N RECORDES MATEO?[3]

Te'n recordes, Mateo, de l'ocellet blau?
Cantava de matinada en primavera.
Era un so bell, de pau a l'ànima.
I tu, quan infant, jugaves al parc
i també cantaves anhels, esperances...

Te'n recordes, Mateo, de la infantesa?
Quan tot són jocs, tot és creixença...
I els anhels d'infant et fan somriure,
i el viure és joganer i blau
de nou, a l'escola i a casa...

Te'n recordes, Mateo, de la platja
sitgetana, amb onades blaves i raigs
de sol que retraten el paradís a la terra?
I xiquets jugant a pilota, i més grans
amb moments d'oci ara i adès... tothora.

Te'n recordes, Mateo, del Benaprès?
Els anys que passen amb rapidesa.
Un noi callat, tendre, amb mirada assossegada...
Ací cresqueres... entre jocs i classes,
i feies el teu camí de viure jove.

Te'n recordes, Mateo, del teu camí de viure jove?
I a nosaltres ara quelcom gran ens manca.
És l'anhel, l'estima, l'esperança,
la mirada assossegada o la veu calmada.
Ja no et tenim ací, no escoltem la teua paraula.

Te'n recordes, Mateo, de tots nosaltres?


Estampes sitgetanes (1)

Fileres de cases blanques s'encaren al migjorn,
s'han impregnat d'un blanc nodrit d'afanys,
d'immenses sensacions enderrocant fronteres
de centúries amb glòries i fallides perennes,
amb il•lusions serenes d'un poble encès,
que s'enlaira tostemps en època de primavera.

M'atreu tant la calç que pinta eixes parets de la història,
rememoro de nou uns temps ancestrals,
amb històries ufanes que injecten flama a la retina.
I eixa blancor d'uns carrers estrets
revifa la vida d'antany i d'ara,
i res no queda perdut en el pou de la memòria.

Respiro un aire salat que transporta cadències
ensucrades amb el blanc de tots els temps.
Camino a dalt i a baix per carrers que m'encisen,
mentre la gavina vola i el pescador labora.
Llavors cal aturar-se un moment i llençar un crit al buit,
és quan sento ben dintre l'encant de l'elegància.


Estampes sitgetanes (2)


Ja ha revifat la tramuntana de ponent
transportant aires frescos de benaurança.
Sorgeix el blau arreu d'un poble expectant,
vora una mar que ens ompli d'esperança.
S'escampa arreu l'olor salada... la marina,
i encamina infinites passions ufanes.

Sento el sabor de la nit hivernals
per uns carrerons blaus d'aquest poble sa
i tolerant amb sexes, races... idees.
I sento... el soroll d'eixe mar que m'apropa
vivències sonores tostemps, sentiments
de melangia que s'enlairen amb el vent.

Navego per eixe mar de somnis profunds
mentre brollen en mi anhels il•lusionats.
I torna el blau a pintar el rostre serè
d'un poble que s'agita i que esdevé paradís,
si creu amb idees sanes... teixides
amb els quefers més nobles del dia a dia.



[1]Començat a Venècia, juny 2010; acabat a Campredó, desembre 2010. Dedicat al xavalet Pau Cascante i Cirici.
[2] Dedicat als alumnes del 4t ESO A de l’Institut Benaprès de Sitges, del curs 2009-10, grup del qual era tutor.

[3] En record del xaval Mateo Cuartero, traspassat al desembre de 2010.