Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 30 de desembre de 2010

Maria-Josep Margalef Sagristà

Joc de daus

Ells somnis vetllen el cadàver del que vam ser
mentre la vida ens fuig cavalcant un cavall blanc
sense ales que es perd en l’horitzó llunyà de les
paraules dites i de les callades,
de les mans que s’agafen
i les que es rebutgen, dels pianos desafinats
i dels rellotges sense busques.

La vida juga i es disfressa de teatre de titelles,
i els personatges de la Comèdia de l’Art
fan, esperpèntics, la seva entrada com
trapelles que s’amaguen d’una malifeta
que els retorna la seva imatge en un espill
que voldrien pàtina d’or i que no és més
que un vidre amarat de suor i de pols.

Tot el que havia estat força i múscul, nervi
i geni, resta en l’oblit d’unes parpelles closes
d’un cos en què la pell es torna tel de ceba
i les paraules, estels nàufrags de ports coneguts
i cares estimades en els estius llunyans de brises
marines i aromes d’acàcies i geranis.



Si jo pogués

Si jo pogués amb destres dits
traçar la vida i les estrelles de la nit.

Si jo pogués viure a redós del teu amor.

Si jo pogués prémer la vida i estimar.

Si jo pogués saber-ho tot, o simplement
saber que amb tu camino sempre sense
perdre’m en la nit.

Si jo sabés com és el món.

Si jo sabés si hi ha un retorn.

Si jo pogués t’agafaria de les mans.

Si jo pogués desitjaria un somni vell.

Si jo sabés abraçaria un somni nou.

Si jo pogués, si jo sabés
construiria un món d’immensitats
i amor callat.

Si jo sabés, si jo pogués, compartiria
sempre amb tu la soledat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada