Glòria Fandos

UNA CARÍCIA

Una carícia, un sospir,
una mirada, un anhel,
cossos entrellaçats, bells vestits,
amb una dansa suau, subtil,
pell eriçada, estremida de plaer,
gotims perlats de suor, un desig,
dits, mans, solcant camins,
llavis rosats, tendres, humits,
entre cabells despentinats
es fan pas, a la intimitat amagada,
un brollador dolç d’essències,
cors bategant a l’uníson,
com un cavall desbocat, sense fre,
amb la força d’un riu torrencial,
es creuen les mirades,
embogides de felicitat...
Com arribar al cel i tocar les estrelles,
seguim junts, hores que semblen instants,
que no acabi aquesta nit
sota els arbres, les fulles i el vent,
a les ombres es fonen les besades,
llargues abraçades que m’omplen de força,
el teu tacte als llavis, a la cara, als ulls,
al meridià del meu cos,
un comiat, un record...
tot sentit, tot somiat...

LA IMMENSITAT DE LA MAR

La immensitat de la mar blava
a l’horitzó albiro la teva mirada,
amb l’esperança fugissera,
copsant el meu cor
de la teva visió plena,
el teu record viu, arraulit
a la meva ment il•lusionada.

Et gronxo als braços,
amb un sentiment de mare infinit.
Et canto una cançó de bressol,
per acompanyar el teu somni,
com quan eres petit...

Et veig al mar, a l’escuma blanca,
a les ones juganeres,
que deixen empremtes a l’arena.
Et veig al vol de les gavines
quan eixamplen les ales,
recercant la llibertat.

Et veig a la superfície del mar,
caminant sobre l’aigua salada,
on es reflecteixen els núvols de sol.
Et sento en el meu cor, incrustat,
brodat el teu rostre, el teu nom,
per sempre, amb lletres d’or.