Artur M. Ballesté

Paraules d’un nouvingut al Delta

Els ocells matiners xiulen una cançó amb tristesa dolça barrejada amb el soroll suau de la mar.

*******
Las orenetes descriuen signes en l'aire adormit de la vesprada i núvols d'hores reposen en l’horitzó, límit sempre confós pel color de la incertesa.
*******

El bernat dels ulls riallers mira amb un xic de conya el foraster que no sap ni agafar el cuc.
*******

El riu ofereix el cant ofegat de la seva por: el patiment desolat d'un xiquet que sap que el voleu portar a un altre indret. La lluna deixa el seu tremor en la làmina de plata i els ulls d'un home que contempla l'aigua ploren plens de sal.
*******
Una llum sense ombres, desig irracional dels il•luminats, és una llum tan pura que deixa cec. Prefereixo, per això, veure en l'espill de la nit el rostre del dubte.
*******
El cel ha caigut avui sobre el pit amb reflexos de pa d'or de la mar,
i el silenci roman tancat entre les frases alades dels ocells.
*******
Quina lliçó de tenebres amaguen aquelles pigues lluminoses a l’immens visatge de la nit!
*******
La pluja escriu les notes d'una simfonia trista en les fulles polsoses dels arbres. Es fa el seu verd rentat, transparent com l'ànima d’un àngel perdut en pols del temps. Escoltem la música, despullats en el rafal infinit d'un món invisible.
*******
La sorra pren vida quan bufa el vent. Sembla una serp reptant amb les escates de sílice il•luminades pel sol. I les seves mossegades a les cames són, també, pessigolles dins del cos, com si l’esperit despertés d'un somni sense edat.
********
Com mirar a l'espill de les aigües sense recordar el mite de Narcís? Qui és el que em mira? Però en un fons d'algues no he trobat sinó transparència pura, ni un gest de l'home, ni una sola gota de rostre diluït.
*******
El vol dels estornells dibuixa a l'aire geometries inexactes que desmenteixen el rigor de la ciència: com nomenar aquestes ombres proteiques sempre tan diferents a si mateixes? Què hem de dir del que potser només va existir per un instant i mai més tornarà a la seva forma?
*******
Calma profunda en el crepuscle. Puc escoltar l’aleteig del silenci i sento un suau benestar en percebre el batec d'aquesta terra acostumada a les marees, a les crescudes del riu, als temporals, com si jo no hi fos. La distància de mi mateix em permet contemplar tanta bellesa i també tot el terrible. Se m'aproxima a la veritat al mateix temps que desaparec.
*******
Canta una merla al jardí. No puc reproduir tan bella melodia, però sí, escriure aquestes paraules. Ambdues, melodia i paraules, són, estic segur, expressió de l'amor.
*******
Bufa el mestral. Alè iracund dels déus. Només tendeix a la destrucció el que ja està fet. Mira els arenals: essència de la pedra disfressada de duna.
*******
Aquests cels immensos, avui esquitxats de cúmuls, la trencada línia de la serra del Montsià, les palmeres solitàries, confereixen a aquesta terra una atmosfera singular, potser com un ritme d’adagi ma non troppo. Melodia, d'altra banda, sempre diferent. Aquí, al Delta de l'Ebre, on sembla que res es mou, és impossible veure el mateix paisatge més d'una vegada. Es compleix, així, també en la consciència, la vella afirmació del savi d'Efès. Avui, em sembla tot, blau. Inclús el cant dels ocells.
*******
Principio del formulario
Per informar-se sobre un lloc, una comarca o un país, s’ha d’anar necassàriament a la literatura. Les guies turístiques, com diu Ángel Crespo, sempre menteixen. És curiós: la ficció resulta ser més veritable que la veritat, pretesament tancada en l’objectivitat i el rigor que utilitzen aquestes publicacions.
Al delta de l’Ebre, els diferents tons, paisatgístics, culturals i emocionals, es descobreixen i es comprenen millor a la llum d’escriptors com Sebastià Juan Arbó. Hi ha una cosa indiscutible, més enllà d’algunes consideracions crítiques: en el seu pols narratiu trobem explicació a molts dels misteris d’aquesta terra única, sempre en continu moviment.
Perquè, encara que l’ull no pugui distingir-ho, això és fonamentalment aquest territori: palpitació, creixement, disminució, aigües altes i baixes, diàleg serè o furiós entre el riu i la mar; eterna lliçó de vida i mort en la infinita gasa de la bellesa.
*******
Algun déu daltònic ha enviat un temporal de llevant per arrabassar els colors. Però la nombrosa quantitat de grisos, entre el blanc i el negre on avui es tanquen totes les coses, confereix extraordinària riquesa a la visió. Aquesta llum apagada que travessa l’amenaçador celatge, mostra d'una manera discreta, però precisa, la realitat, i, a més, afegeix matisos inabastables per a un migdia solar netíssim. De vegades, només es pot veure entre les ombres.
*******
Un cua-roja al gessamí. Suporta la meva presència. Gairebé es deixa tocar. Sí, a poc a poc, l’acaricio suaument. El prenc entre les meves mans. Fa molt de fred. Em mira, s'arrauleix i mor.
Entre les fulles del llorer, una mosquitera belluga i canta.
*******
El flamenc, el bernat, el pit-roig, bitxac, escrivà i mosquiter, puput, trist, cuereta blanca, fredeluga, xatrac i fumarell, cabussó, cabussonet, mascarell, corb marí, bitó, gomet, martinet, picaport, ros, pot, cullera, xarxet i xiulador, colorit, serreta, malvasia, camallonga, alena, remena, cogullada, alosa, cotoliu, reietó, busquereta, papamosques, àguila de Zeus, i Prometeu, també Prometeu.

(Variació sobre un tema de Creciente Fértil, de Clara Janés)
*******
A la salamandra no l'atrau la llum, sinó els insectes.
*******
El fred fa el seu treball en complet silenci. No se sent, el fred. El mirall dels aiguamolls reflecteix la immobilitat del dia, ja que no hi ha llums ni ombres. Gris, el temps, sembla que no passa. Arriba la nit, com un aparegut sense edat.
*******