Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 14 de novembre de 2014

Emigdi Subirats Sebastià

TOT SOVINT PENSO QUE EL MEU VERS…

A SALVADOR ESPRIU (Campredó 9 de maig de 2013, la vespra de l’homenatge a les Terres de l’Ebre al poeta més gran dels que es fan i es desfan)

La parla d’un poble en flama,
la parla diària d’uns parlants
ben arrelats a la terra, al treball,
als quefers diaris i quotidians.
Benaurada terra de suor,
de plany, d’història incerta,
d’un passat amb sang.
Maleïda terra a voltes,
amb botxins i bufons enlairant
emblemes gens nostrats.
Estimat Salvador, si cal
s’han d’encendre flames ardents,
enarborar senyeres al vent,
construir barques del temps,
i volar per les alçades.
La parla d’un poble etern,
arrelat a la vida, a la gent,
es canta a tot arreu,
s’escriu vora un riu
i en altes serralades.
Diversa és la gent, diversa l’ànima,
dels fills i les filles d’una terra nostrada.


 I és llavors, Mercè Rodoreda

“En record de Mercè Rodoreda, el dia del centenari del seu naixement”

En un instant particular, una lletra escrita ens comunica,
ens realça la vida i ens fa entendre l’univers que ens envolta.
Sovint veiem com la guerra desola la terra eixuta,
i ens sentim uns xiquets innocents davant de qui mana.
I tot es mescla, la lletra i la lluita honesta per la terra,
i un remolí d’idees ens inspira envers la VIDA.
És llavors que el sol llueix i engendra sentiments arreu,
i empeny la llengua nostrada que es nega a fondre’s.
És llavors quan ix amb elegància el talent del literat,
que fa reviure històries ufanes amb segell de dona.
És llavors que ens sentim fidels a la història augusta,
amb tots els camins que ens arrelen més a la terra.
I escrivim ara i adés, i conreem la parla de casa.
I passen els anys i ens sentim reconfortats del nostre ideari.
I recordem els grans de les lletres nostrades
que ens han deixat un llegat per a la història.
I enlairem la bandera a tots els vents que ens deslliuren,
car sabem que el futur ens ha de fer més lliures.

Campredó, 10 d’octubre de 2008

 


A Roc Llop i Convalia, en el centenari del seu naixement

“El dia del centenari del naixement de Roc Llop i Convalia” (Miravet 1908-París 1996). 

En homenatge…


La llibertat és el teu emblema,
la lletra ens retrata la vida,
l’escola ens modela home i dona,
tot el que ens envolta és poesia.
Un baluard templer ombreja un poble
bell, amb un riu regant cirerers
la costa de Riago amunt tresca 
i desprèn ambients de primavera.
Mestre i cultura, paraules arrelades
en l’ànima poeta d’un home llibertari,
polític de la vida i de la literatura,
ideari etern de tots els dies.
I la guerra… i les guerres trencaren
un món de pagès i escola.
Esvàstiques arreu mataren pobles,
exili de tots els temps, gana i misèria…
Cruels els anys a l’infern de Gusen,
el llapis escriu i ningú no somriu.
sofrint com tots la fúria de la llopada,
l’home fet escòria en un moment furtiu.
París i llibertat s’agermanen,
al maig d’un any de la memòria,
memòria que seguiràs fins el dia
del traspàs… tacada la vida.
I la ploma escriu contes negres del Danubi,
i glosa a la terra ufana i encadenada,
i botxins maleïts són presents tota l’estona,
i l’ànima de poeta canta i canta.
I ressona el poble en aquests versos,
i l’amor apareix en tot moment,
i versa en la llengua catalana
sardana-jota, Ebre-Miravet.


A PAQUITA ALIERN

Recitat en motiu de la presentació de la novel·la Sabó Moll, a l'abril de 2006, a l’antiga llibreria Can Sisco de Tortosa

Narro paraules, lligo històries,
Creo tot un món real al meu voltant.
Me’n vaig d’ací cap allà,
I al darrera, deixo només un esguard.
M’enfado, m’alegro i crido.
Sí, un crit extasiat.

M’embriago de vida
Amb caliu, pena i memòria!
Aquest món és ben viu,
I fart de la història de sang!
Respira, treballa, somriu i plora!

Sí, tants de cops.

I és que lligo històries,
Que encadenen imatges
D’un món que és molt meu.
I és que narro paraules
Que la vida retraten.
Sí, quan es mou i commou.

Faig de l’existència, paraula;
I d’aquesta, un retrat.
I tant em delecto
Quan creo persones i històries,
D’aquest temps i d’abans.
Sí, tothora remouen instints ben humans.

A GERARD VERGÉS

A despit de tot somnio amb perles
de valor incalculable, belles maragdes
lluminoses en els capvespres de colors,
de nits estelades, lluna plena de raigs
que endinsen l’amor en el seu silenci.

Sobre la sorra humida de les platges,
creixen roses amb colors d’un altre món.
Una bellesa impecable,
una gran combinació de sabor,
una olor a sana terra del desig.

Corre l’aigua, bufa el vent,
s’altera la mar en la seva immensa
capa, onades d’aigua salada.
En un somni ple d’amples recances,
buit d’enveges i malenconia.

És el principi de l’estació més pura.
És l’adéu a la buidor dels sentiments.
És el càntic de la més bella poesia.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada