Carles Vall

Vesprada…

Vesprada.

El piano recita melangia,

l’aire duu penyora,

l’absència ha esborrat

el camí, ara tot és vent,

estrelles de mar en una

platja sense onatge.

Llibres tancats amb

la seva història.

La llum dibuixa ombres

que no existeixen.

Testaments sense herència.

La riquesa de mirar

als ulls quan parlem.

Tens el foc que incendia

el cel de Vida!, l’havanera

que em fa cantar els llavis.

Al camí , cada pedra

porta un missatge.

Les esqueles són un

poema mut al vent.

La maternitat del glaç...

M'has donat fred

mentre la primavera

m'esborronava.

Batego amb el plor,

reciten les llàgrimes.

En la meva tardor

només la nuesa.

La cançó dels records.

La carícia com un fòssil

a la prehistòria de la pell.

Les il·lusions naufragi

al mar de la vida.

Fred i rosada freda,

la maternitat del glaç...

L’eco duu plenitud!

Mancat d’abraçada

brindo amb la Lluna,

recitem poemes

la mar i jo.

La nit és una espina

al violí dels sentiments.

El silenci canta

un vals de tardor.

Hi ha ferides que

s’il·luminen amb el

far de la nit.

Altres sempre tenen

tall de cendra...

La tristesa sempre

està d’oferta, amb

mesura és una riquesa.

L’eco duu plenitud.