Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 15 de gener de 2016

Carles Vall



Vesprada…

Vesprada.
El piano recita melangia,
l’aire duu penyora,
l’absència ha esborrat
el camí, ara tot és vent,
estrelles de mar en una
platja sense onatge.

Llibres tancats amb
la seva història.
La llum dibuixa ombres
que no existeixen.
Testaments sense herència.

La riquesa de mirar
als ulls quan parlem.
Tens el foc que incendia
el cel de Vida!, l’havanera
que em fa cantar els llavis.

Al camí , cada pedra
porta un missatge.
Les esqueles són un
poema mut al vent.
La maternitat del glaç...



M'has donat fred
mentre la primavera
m'esborronava.

Batego amb el plor,
reciten les llàgrimes.
En la meva tardor
només la nuesa.

La cançó dels records.
La carícia com un fòssil
a la prehistòria de la pell.

Les il·lusions naufragi
al mar de la vida.

Fred i rosada freda,
la maternitat del glaç...
L’eco duu plenitud!


Mancat d’abraçada
brindo amb la Lluna,
recitem poemes
la mar i jo.

La nit és una espina
al violí dels sentiments.

El silenci canta
un vals de tardor.

Hi ha ferides que
s’il·luminen amb el
far de la nit.
Altres sempre tenen
tall de cendra...

La tristesa sempre
està d’oferta, amb
mesura és una riquesa.
L’eco duu plenitud.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada