Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 15 de gener de 2016

Magda Guillén



Biònica i robòtica
Aquesta situació no deixa de sorprendre’m. Aquests cinquanta anys em serveixen només per poder dir amb certesa que només sé que sé res. Aquí radica la qüestió. Aquí el problema, des dels catorze, que vaig començar a adonar-me que alguna cosa no funcionava bé. La por a la foscor, sempre la foscor. I després, a tapar-me la boca, a rentar-me amb llegiu, bufetada als ronyons, amb tota la tranquil·litat que pot aportar aquest petit nerviosisme, el que va per dins i de l’exterior.
Entro, surto, vinc, vaig, sempre amb un somriure entre tallat i de llarga durada. El somriure no se’m treu d’aquest rostre imprecís, però la professó va per dintre, ja ho diuen molt bé.
Van els cables a tocar cel, els sensors, el soroll que no es pot aguantar de tant de cridar-me sensacions incòmodes. Fins ara es lleu i em serveix per adonar-me d’ell. Per parar guardiana en un estat de semiconsciència al·lucinada, sorpresa irreverent.
Quan aquest soroll es fa intens envaeix els sentits i la vida es para de repent, ja no arriba el corrent quotidià, ja no arriba el cervell articulant la lleugeresa de l’ésser, la suavitat, el dolç agredolç d’una pell estimada i tranquil·la. Quasi en pau, potser.
Només la por i el perill de veure com tot peta per dins, destruint-se tota harmonia. I l’angúnia de pensar que potser un dia peti de veritat, i tot exploti com un núvol de fum, amb una aureola de dinamita. I aquell dia, potser tingui el privilegi d’escollir.
Potser aquesta presó té un preu molt alt. Potser hauria d’estar agraïda d’ésser aquesta dona biònica i robòtica que puja la lluna electrificada a l’esquena, que gaudeix de certs instants valuosos. Potser hauria d’estar agraïda, però em costa, ja ho sabeu.
Reconèixer que he fallat, que l’errada cada cop és la grossa. Que ja no queden llàgrimes a les galtes de la mare, només cicatrius. Que la nit no és dolça... Només queda reconèixer la tristesa d’un ésser passatger. Aquell ésser que surt de casa cada dia, camina ràpid per no mirar al costat, només al front, mirant als ulls, sense preses, amb la consciència d’un dia més, un dia més i un altre.
No cal dissimular, no cal, encara que tard o d’hora em cansaré de la fanfàrria i el desordre, em cansaré, no podré més i tot acabarà. El soroll, el fraseig, les punxes al cor i al pit, les costelles, el front, les cames tortes, l’esquena, els peus, als malucs, a les mans mortes i al sexe. Les punxades apareixen i desapareixen, no són meves però assumeixo que així és una de les vides que m’ha donat per viure o malviure.
Totes les accions tampoc són meves, algunes són vostres, de ple dret, encara que l’autoritat emocional em demana que digui sempre que sí a tot, a tot. Quina errada, veritat? Ja n’hi ha prou, no puc més. Decidiu també vosaltres el futur, jo ja ho he fet. Són poques les opcions.
Els senyors oracles em comenten que serà un any dur, ben trobat si acaba bé. La consciència no està a la venda per l’ocasió. No pararé fins a descobrir què hi ha darrera de la carència de tant de temps. No m’imagino qui pot somniar anys i anys amb la malaltia, un dolor per dins que ve de les afores, tan properes alhora, tan estimades... Quins són els mags, i si gaudeixen, si riuen i beuen cada dia a la meva salut. Tot és tan remot, que la sang freda en algunes ocasions es despista i trobes el valor ocult sense pastilles de la teva ètica fluida en llençols de paraules no dites, en finestres obertes al visitant. Ja no importa res. Podeu insultar-me, podeu flagel·lar-me i seguiré estimant darrera de la meva ràbia. Aquesta pobra ràbia.
Aquella vida que va passar, que ja no arribarà mai més. Aquella vida... millor. Quin és l’encanteri, quin l’elixir? Quin el misteri? Qui vol quedar-se? Qui vol esperar asseguda a la taula parada? Qui vol estar-s’hi quiet, tan quiet que no respiri, ni pensi, ni senti? Qui, que només escolti l’eco sord de les paraules transverses, escolti infinitament sense respostes, sense ser-hi. Qui? Ho enteneu?

1 comentari:

  1. Tomàs, gràcies per publicar integre aquest text que parla del passat i del futur, dels matissos que tota filosofia es pregunta des del començament de la natura i els éssers humans, des de la formiga al lleó: la pulsació, la pulsió de la vida. Saps? el món vegetal també gasta de nueurones... Un petó a tothom i grans records i agraïment al poble antic i simbòlic d'Alcanar... Magda

    ResponElimina