Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 29 de desembre de 2016

Conxita Jiménez



Bressats pel temps, els arbres de ribera
voregen l’Ebre, mentre, lluny, els miren
les muntanyes blavenques del Montcaro
amb aquella cella que anuncia el vent.
Roent, el cel obre el pas a un crepuscle
roig com la sang, mentre el riu discorre
soterrat en cercles de memòria
entremig de paraules i passatges.
Mentrestant, el pont observa indiferent les riades
i el transcurs dels anys rere els marges.
Marges que veuen desfilar confosos
la vida i la mort, el plany i el goig,
en el silenci del seu curs
sota el pes encallat de les barques
i el seu cabal carregat amb la història,
la terbolor i l’esperança
i el gemec de la sal.
Marges que senten la por incrustada en les pedres,
i en els soterranis, i en les cases,
i en les hortes, i en les rabasses,
i en els rostres, i en els carrers.
Marges que han buidat la fúria de les aigües
sota la pluja enrabiada
mentre es desborda un udol que inunda i trenca
l’entorn amb feredat
i s’alça contra tot, i pren, disgrega
en trossos les escales,
els replans, les portalades,
les finestres, les façanes,
i corre esperitat per les voreres,
i salta abraonat per les frontisses,
i puja assedegat per les teulades,
fins que tot queda arrasat,
despullat,
sota un còrrec de fang,
i no s’escolta res més
rere les muralles.
Marges que reguen amb records
i eixuguen amb l’ànima
enclotada de l’Ebre els abruptes
estels que despunten
les primeres claredats
quan tot sembla solsit,
quan tot sembla arrancat
novament, els marges pressenten que retorna

la serenitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada