Conxita Jiménez

Bressats pel temps, els arbres de ribera

voregen l’Ebre, mentre, lluny, els miren

les muntanyes blavenques del Montcaro

amb aquella cella que anuncia el vent.

Roent, el cel obre el pas a un crepuscle

roig com la sang, mentre el riu discorre

soterrat en cercles de memòria

entremig de paraules i passatges.

Mentrestant, el pont observa indiferent les riades

i el transcurs dels anys rere els marges.

Marges que veuen desfilar confosos

la vida i la mort, el plany i el goig,

en el silenci del seu curs

sota el pes encallat de les barques

i el seu cabal carregat amb la història,

la terbolor i l’esperança

i el gemec de la sal.

Marges que senten la por incrustada en les pedres,

i en els soterranis, i en les cases,

i en les hortes, i en les rabasses,

i en els rostres, i en els carrers.

Marges que han buidat la fúria de les aigües

sota la pluja enrabiada

mentre es desborda un udol que inunda i trenca

l’entorn amb feredat

i s’alça contra tot, i pren, disgrega

en trossos les escales,

els replans, les portalades,

les finestres, les façanes,

i corre esperitat per les voreres,

i salta abraonat per les frontisses,

i puja assedegat per les teulades,

fins que tot queda arrasat,

despullat,

sota un còrrec de fang,

i no s’escolta res més

rere les muralles.

Marges que reguen amb records

i eixuguen amb l’ànima

enclotada de l’Ebre els abruptes

estels que despunten

les primeres claredats

quan tot sembla solsit,

quan tot sembla arrancat

novament, els marges pressenten que retorna

la serenitat.