Jordi Sancho Parra

Confins

La calma convida, en profunda soledat, a la pregària.
Indueix recalcitrant a la meditació, a la quietud.
Al callament etern.

Misteriós fou l’amirí –o tal volta un simple àrab– que arribà en esta terra,
dreçant així un pes estèril de pedra; voltada ets de serra.

El lligallo que caminava es reclina davant els meus peus
d’home urbanita i modern, ésser tecnològic.
Recórrer estos viaranys em resulta apassionant i entristidor ensems.

Ni les ombres testimonials d’Ibn-Hazm,
ni el rugit ensordidor de les tropes d’Al-Mansur,
no et desperten; restes impassible.
Beat fou, aquell peregrí que, enmig de la foscor,
et trobà per a resguard; li oferires hospedatge.

El canvi de signe feu del teu un morabit mutilat,
assolat per l’home, ésser cruel i descuidat.

Un dolor visceral t’entristia, mentre els hòmens et feien plorar.
La mort t’arribà prematurament, però restes impassiva al canvi de temps.
El teu cadàver es manté, putrefacte, als confins del món,
on ningú et cerca ni ningú et troba.

La tribu d’en Halim mai més t’acollirà.
En el teu silenci sepulcral, et mantens soterrada als ulls del món.
Mai més tornaràs a ser ombra viva.