Marta Pérez i Sierra

AIXÒ NO ÉS UN CONTE

Això era i no era...

Ai! No!

No puc començar així,

perquè sí que era...

I tant que era!

Era una princesa aviciada

i consentida que sempre aconseguia,

d’una manera o altra, el que ella volia.

Vivia en un palau magnífic

i un venturós dia es va enamorar.

Ai las!

D’una altra princesa del reialme veí.

La va festejar i la va conquerir

amb belles paraules i amables fets,

talment trobairitz.

Li volia tots els béns,

que cap mal li succeís.

Li feu construir una torre de cristall

i en ella la va tancar.

No volia que mai, però mai,

rodolés escales avall,

així que li trencà les cames,

d’un sol cop, perquè quasi no patís.

No volia que mai, però mai, plorés,

no ho hauria sostingut,

així que li tragué els ulls,

amb molta cura,

com aquell que desprèn un tel.

Totes les nits l’estimava, amb orb desig.  

L’empresonada, cega i tolida,

li deia amb un fil de veu:

–Aquest buit que m'estreny l’estómac

és l'infern dels teus sentits,

la teva mà sobre el meu ventre,

la teva llengua dins meu,

és la serp del meu minúscul paradís.

Duc una data a l'espatlla

i un reguitzell d'estels tatuats a la pell,

un, per cada dia perdut.

La teva saliva no els esborrarà mai.

Ni la saba de totes les flors del món,

ni que destil·lis els temps i els dols.

Em constreny la teva sol·licitud,

les roses s'han fet corona d'espines.

Em sagna el front.

Llàgrimes d'ivori couen el plaer.

Cops de puny roig intens,

com un poema que disparés,

rítmic, el meu alè.–

Però un dia, el plor que duia dins

l’empresonada,

eixí com un vòmit malaltís,

cada llàgrima, ala de fada,

com pètals de seda, lliures,

ompliren la torre per dins;

les seves cames, enterrades al jardí,

floriren com heura enfiladissa

i vestiren la torre de vermells i blaus,

les fulles, colibrís sense potes,

es multiplicaven sense fi.

L’enamorada no se’n sabia avenir.

L’empresonada enfebrí.

Amb la llengua bífida, molt llarga,

milers de colibrís lleparen la torre,

immòbils, iridescències d’espases,

amb els becs, la destruïren.

Les ales de fada, totes les penes

lligades, encordaren l’enamorada

fins a escanyar-la. Moradissa.

La mort, sojorn de l’empresonada.

Foren els ocells les seves cames

i les diminutes ales la seva mirada,

l’empresonada quedà lliure,

li tornaren els ulls a les conques,

les boniques cames al tronc,

el somriure a les galtes

i la joia als peus, als peus menuts

que caminen versos i res més.

Vet aquí un gos, vet aquí un gat,

vet aquí que aquesta història

mai es pot dir que s’ha acabat.  

Busca'm en els plecs de l'aigua.

En els sacsons del núvol rosa.

En la queixa de l'herba del bosc.

En el riure que fon el temps.

Entre les ungles, volgudament,

pell que desclou la pell, cisell.

Dins la sal dels estels oberts

sobre un mar enjogassat.

Després mira't les mans:

quants cops no m'has acaronat.  

Camí de mercat. 

Només tens deu anys. 

La mula tira del carro,

la veu del pare l'empeny. 

Les figues llueixen

sobre les fulles humides,

les teves mans de nen

les han disposat polides. 

Camí de mercat. 

No tens amb que jugar. 

Amb un tros de filferro, 

dur i gruixut, t'entretens. 

Dibuixes una infància

que no tens. Perfils

que habiten en els teus dits

menuts. Invents inútils, 

jocs d'en Josep,

que perd el temps, 

-diuen els pares-.  

Camí de mercat. 

Imagines un món

que no t'és permès. 

Les rodes del carro

s'enfonsen en el fang

que tu demà pastaràs. 

La mula tira del carro. 

Tu perfiles núvols

i cares d'herois de conte. 

El pare calcula 

minsos beneficis.

Ets

Un núvol que enriola el cel,

que es dona generós al dia. 

Que es gronxa, que dubte,

en cada un dels sostres blaus. 

Un bell i difícil poema,

crític, feréstec, delicat,

que es trenca sense rima,

que no encaixa sense música. 

Un peix abissal i tot el mar,

en cada una de les onades

i en tota la sal i les escates

perdudes.