POETES PARTICIPANTS A LA IX MOSTRA

1. Pilar Garriga Anguera
2. Carme Cruelles Rosales
3. Vicent Sanz Arnau
4. Albert Aragonés Salvat
5. Josep Sou
6. Maria Jesús Montía
7. Anna Maria Ulldemolins Soldevila
8. Jordi Sancho Parra
9. Manel Ollé Albiol
10. Francisco Pérez Belda
11. Toni Bel Queralt
12. J.Seafree
13. Glòria Fandos Gracia
14. Montse Boldú
15. Alfonso Aguado Ortuño
16. Agustín Calvo Galán
17. Gener Barjola
18. Sergi Quiñonero Ortuño
19. Fede Cortés
20. Alfredo Gavin Agustí
21. Antònia Renau Manén
22. José Luis Campal
23. Jesús M. Tibau
24. Marta Pérez Sierra
25. Víctor Canicio Chimeno
26. Josep Miquel Gràcia Zapater
27. Rafael Haro Sancho
28. Emigdi Subirats Sebastià
29. Ana Ibáñez
30. Vicent Pellicer Ollés

LES SEGÜENTS PARTICIPACIONS S'HAN REBUT DESPRÉS D'ASSOLIR LES 30 PARTICIPACIONS

31. Pilar Cabrera

32. Baltasar Casanova Giner

33. Teresa Domingo Català

34. Conxita Jiménez

35. Raimond Aguiló Bartolomé

36. Cèlia Marcos Gimeno

37. María José Franquet

38. Francesc Xavier García Forés

39. Nieves Salvador Bayarri

40. Maria Josepa Ribera Vallès
41. Clara L. Montenegro
42. Magda Guillén
43. Mireia Reverter Antolí
44. Tomàs Camacho Molina

PILAR CABRERA

Jo sóc aquesta nena que em fan casar.

Jo sóc aquesta nena que em fan prostituir.

Jo sóc totes aquestes nenes que, amb el fill a braços, no saben jugar.

PLORO

Arraulida sota l'escala,

miro la porta mig tancada,

no goso sortir al carrer.

Tinc por de fer-me transparent,

que passeu pel meu davant,

que em pugueu trepitjar.

És llavors, quan crido

i ningú m'escolta.

Em vesteixo amb la vostra pell,

parlo l'idioma universal de signes,

pels cecs, sords i muts.

El racó de l'ull

deixa anar una petita llàgrima,

parpellejo i parpellejo fort.

No vull que arribi a terra!

Però comença a rodolar galta avall,

a poc a poc...

La sal fa crosta al cor,

i és quan tanco els ulls

que esteu amb mi,

quan els obro, és que no veig res.

Per això és que PLORO.

Baltasar Casanova Giner

He complit seixanta-set anys

Ù

Avui

Onze de maig de dos mil setze

He complit seixanta-set anys

Als afores el dia és càlid

Dins meu

Per primera vegada

El passat que sempre tenia present

Se m’ha fet llunyà

Fred

Perdut dins una broma que l’entela

El  conforma i el performa

L’atomitza dins d’aquella joventut que va existir

Potser

Perquè avui que he complit seixanta-set anys

La meva memòria el cerca en el record

Aquell passat

Que m’han dit que vaig viure

Potser

Dos

Avui

Assegut a l’ombra de la morera borda

Mortes totes les xoperes de la joventut

He vist tan propers present i futur

I tan llunyà el passat

Confós

M’he quedat assegut

Esperant no sé ben bé què

El sol estava alt

I l’ombra de la morera borda

Queia vertical des de les rames.

Teresa Domingo Català

Salta l'espurna del vi tràgic, del dol que porta l'onada al matalàs de la nit, el jorn que vetlla des de la matinada el desert secret d'un llop que es mira al mateix miratge on s'acaben totes les flors.

L' amor és un llac on els cignes somnien. L'amor és una llar on crema el desig, on es mulla la llenya que els ulls hi posen a casa.

Sento la tremolor del teu pit. M'apropo al foc que guarda el capvespre, que guarda la papallona enfollida del meu tarannà de poeta, de lladre de cors i matins.

Amb la destral trenco el desfici de la foscúria, els batecs d'una mort que somriu a la negror del verí.

Conxita Jiménez

A la vora del riu suren paraules.

Paraules aferrades en el ventre de les canyes,

incrustades en les pedres, encobertes per la pàtina

verdosa de l’oblit. Una escletxa adormida

s’abraça en el llit del seu silenci

ferida per la por. Es percep en les brànquies

entumides dels peixos,

es percep en les lloses que germinen

la memòria esmolada,

es percep en la boira

i en el rastre del temps.

El vent rere un llagut remou la franja

que enterrava l’absència

del seu crit desbocat.

I propaga un batec que descongela

l’esperança ancorada

al més fons del seu jaç.

Raimond Aguiló Bartolomé

Al voltant dels xiprers

                   

                                                                              He passat a frec de la porta: era oberta

                                                                 i he defugit

                                                                              l’impuls vehement de franquejar-la,

                                                                              car em fa mal la vostra pau

                                                                              tan callada!

Quima Jaume

Un cop a l'estiu em deixo caure al meu poble d'infant

i sempre faig a peu el mateix recorregut

conscient com sóc que els llocs

no es mouen mai del lloc on són, si més no

canvien de nom els carrers i les places

i les fisonomies del veïnat,

Enfilo la casa on vaig néixer,

a la casa del pare on visqué de petit em deturo

i a les de la mare també, on va néixer i viure,

aquella del Baboix dels afores, on va romandre

durant dos mesos d’adolescència i temps de guerra

i m’omple un bleix d’enyorança al llindar

de la casa que ja no té les claus per fora

i on tots plegats, fa temps, vàrem ser feliços;

ara ja no és nostra. S’esclareix el record

a la casa enrunada de la tieta de França

i a la dels avis i a la de tots aquells més propers,

que se'n van anar a viure a Barcelona

i tornaren tots els estius al recer de la família.

Sense adonar-me'n voltejo pel passeig avall,

circumdo el poble tot cercant la creu de Gràcia

i resseguint un per un els noms

dels parents que ja no hi són fins arribar

al cementiri, on me'ls trobo tots plegats

com el dia de Nadal quan compartíem taula.

M'assec al mateix pedrís on seia la mare,

recollida sota l’ombra amorosa

i callada on la garbinada d'estiu

ressona la quietud esgarrinxada de mitja tarda

i refresca l'ambient de nostàlgies personals,

s'endú amb lleugeresa les hores perennes

i de vegades, també sense voler, la memòria

que cada cop costa més retenir per fer-la sàvia.

Aquest també és un lloc per la pau a tenir en compte.

La confrontació dels vilatans ha quedat suspesa

fins que algú abraci per sempre més la dignitat.

La figura fantasmagòrica dels xiprers enfilats

que de petit m'espantava ja no em molesta gens,

amb els anys, ens hem fet amics íntims

i compartim el lloc i l'hora d’acord amb tots els silencis.

Cap al tard quan el sol ja ha caigut plàcidament

i he de reprendre el camí obligat del retorn,

tinc un buit a l'estómac, com si fes una malifeta,

per deixar enrere al jaç de la mort tota una vida.

Amb les mans deslligades d'antigues promeses

i presoner del meu passat amb l'escarpra a la mà

cisello, abans d'anar-me'n del tot, el meu nom al marbre

al costat dels meus, i sense epitafi encara em pregunto:

Quants estius s'arrosseguen al voltant dels xiprers?

Premi Viola Jocs Florals de la Tardor, Barcelona 2017

Cèlia Marcos Gimeno

María José Franquet

Proclama

Dic les ganes de veure només mar.
Dic un blau que m'espanta la nàusea.
Dic un verd acollidor de presagis.
Dic camins, dreceres, fins i tot, coves.
Dic la pena que s'endú la gavina
cel amunt, blau enllà, més lluny encara.
Dic vertigen que ara és blau de tan blau
quan em mira als ulls i em fa pessigolles.
Dic sorpresa si m'interpel·len versos
esculpits ran de mar. Els reconec,
em distreu un banc de peixos pintats.
Dic l'amic que m'escolta en silenci.
Dic i riu.

Autoretrat

Et continues preguntant
si és veritat aquesta set
persistent que t'asseca l'ànima,
deserts daurats on perdre't
i on capbussar-te mentre et busques.
L'ocell del recel sents
com un corcó que et vol cantar
la recança o potser
la fam, la por, tot l'inefable.
I dubtes sempre si aquest riu
llarg de paraules que et travessa
ets tu, és teu, és tot, és res.

Francesc Xavier García Forés

Nieves Salvador Bayarri

Josepa Ribera Vallès

Domingo Sànchez Castelló... rei de les il·lusions!!

Amb el teu somriure constant, ens vas robar el cor.

Encantador i animós. Aquest somriure sorneguer,

d'ànima riallera, alegre, optimista, generós, vital,

quantes complicitats, quan d’humor, quanta poesia!!

Elogi per tothom, obliqüitats com ningú

la teva expressivitat, la teva gesticulació.

Feble, sensible, emotiu amb els pensaments expressats.

Ens va tocar la teva vareta màgica. Ens ha tocat

el teu amor per la poesia. Les teves ballarugues, amb la salsa.

La teva amistat, sincera e incondicional.

Quan ens vam conèixer... en un Contrapunt, vas arribar.

I vas ser-hi, immediatament. Després d’haver-nos conegut

per comprensió en els versos.

L’última vegada: Hostalets de Pierola

recitant «El pessebre», del gran mestre Segarra, plegats.

I, després, vaig felicitar-te l’aniversari...

El mateix dia, que el meu net, ha fet 6 anys.

I tu, ja no em vas respondre... i només en feies 58...

Ens vas robar el cor. I ara, ens deixes orfes.

I haurem de viure del record, del teu «carinyo» i confiança.

Et seguirem plorant, sorpresos i exhaustes.

Càncer desbocat, melsa emmalaltida de poc.

molt valent, amb dignitat –fins i tot– per morir.

Quan menys ho esperàvem...Tocats estem.

Sentiments compartits, molt tristos, cert. Ens sentirem orfes.

Ballarí. Dedicarem i recitarem els teus versos.

Et quedaven, molts poemes per escriure,

i molts escenaris per trepitjar.

Donaves tot a canvi de res. A totes i a tots

els que vam passar, pel teu, curt, camí de vida.

Estimar la poesia fou la teva vocació, sempre.

Del principi al final. Fent-te teves les paraules d’altres,

i les que tu mateix vas conrear.

Et necessitem. encara que no hi siguis, ocuparàs

el nostre lloc de preferència. Et durem a la memòria.

Molta tristesa, tindrem en aquest dol, per tu.

Poeta, salsero, amic.

Sabem que, des de on ens mires, ens dius:

Surt, i recita com tu saps... a tots i a totes!

I no dubtis que en tu pensarem al fer-ho.

13-10-2017

Ventafocs, moderna...

Hi havia una vegada una dona,

agradable, simpàtica –així l’hi deien els altres–

sincera, sensible i emocionalment influenciable.

Enraonadora. No tenia gaires prejudicis?

I feia amistats ràpid, pel seu carisma

i to col·loquial i afable.

Oberta al món. Desitjos i contradiccions,

gustos i companyies varies.

Caminant pels carrers del poble,

rebia i donava, salutacions constants.

Veia cares que l hi despertaven somriures,

rostres i complicitats que li donaven alegries.

Volia ser una dona valenta...

Volia oferir i treure el millor d’ella i dels altres.

Volia trobar l’amor, aquell etern, autèntic,

que totes i tots voldríem. Volia tenir una amiga

...dues, tres... i per sempre! I per sempre?

El temps passava; els anys, també...

Les alegries li omplien el cos.

Els disgustos i les tristeses, també.

Els desenganys se sobreposaven,

...els uns envers els altres.

Les decepcions s’amuntegaven. I els anys, també.

Grinyolaven els seus ossos.

Fallava la vista, i cada vegada estava més cansada.

I sempre creia en la crua veritat.

Aquella que practicava, per la que rebia cops i ultratges.

El temps demanava temps, el cos demanava fluid constant.

I el cap demanava companyia intel·lectual.

Amigues pels somnis i companyes de fatigues per esplaiar-se.

En feia de noves, sí.

Però, se li escapaven les velles i les noves, més tard.

Feia trucades i whatsapps –perquè era moderna–

se la treien de sobre... –o no–. Ella tampoc conduïa, com jo.

La vaig comprendre, tot aquell temps

mentre s’anava pansint i moria a poc a poc.

Mentre buidava l'habitació d'andròmines...

i d'esperances. Mentre buidava el cap i el pensament

d’espera de companyies iguals i d’amigues fidels.

...Altra vegada! S’acomiadaven sense fer soroll.

...Altra vegada desapareixien sense deixar rastre!

...Altra vegada... hi perdia?

27-11-2017

Estem immersos: marató i pàtria...

Ser solidària, a mi no m’ho ha d’advertir

ni imposar ningú.

Ho porto als gens de la meva vida.

Des que vaig néixer,

i des que sé que tu i jo som persones.

No m’importen els sexes,

ni les llengües, ni les nacionalitats,

ni els costums, ni el color de la pell,

ni els teus diners, ni els meus diners.

Només m’importes tu.

El que necessites, el que jo necessiti.

El que et puc donar, el que em pots donar.

El que ens podem ensenyar, l’ajut que ens podem donar.

El somriure que ens oferim desinteressat,

el frec al braç que ens donem. L’abraçada espontània.

El calor humà, que es necessita en les guerres,

en les infermetats i en les actituds distants.

En els països i en les poblacions de frontera.

Nus. Només hi ha dues diferències.

Es diu forma, volum, color de pell.

I a sota el mateix manyoc de sentiments, necessari.

Sofrim en consonància, necessitem menjar,

cagar, dormir, i curar-nos del mal i de les mancances.

Venim aquí plegats i de la mà, per recordar-ho.

Sempre hi ha una situació pitjor,

al voltant i a la vora de tots els camins.

I una millor solució humana, cada dia.

Fem lleis, que no entorpeixin, el ser lliures,

acollidors, entregats i receptius a l’hora.

Que siguin justes amb les necessitats,

que siguin sinceres, amb la realitat constant.

Que escoltin. Cap a la dreta, cap a l’esquerra.

Jo només ser dir això...

aquesta és la meva política, als 64 anys.

Arribaré amb ella al cor, fins al final.

I, si em necessites, sóc aquí.

I em pots demanar amb confiança.

9-12-2017

Clara L. Montenegro

Siete poemas

I

Me dejaste en el cuerpo

los restos de un naufragio;

en el alma,

una isla perdida.

II

Qué luz,

dónde se encuentra,

dime, en qué lugar

de ti la vibración

se extiende hacia mis ojos,

ciegos de amor, ciegos de ser,

en esta noche tan oscura

dormida la palabra,

dime,

aunque nunca regreses.

Envíame tus signos con el viento.

III

Hecha la luz parece

de su fulgor primero

y se extiende en el campo

un silencio que aroma

leyendas y  misterios

a punto de romper.

¡Qué limpieza en el cielo

y en el aire qué calma!

Anhelo el infinito

mientras aguardo nada.

Y vivo más en mí

saliéndome de mí

por llenar el vacío

con el suave latido

de la primavera.

IV

Escribe

el lenguaje del deseo

en el espacio virgen de mi cuerpo;

después, lee en mi piel

y busca entre sus pliegues

los signos del amor.

V

¿Qué razones escondes

detrás de tu pregunta,

qué delirios, qué sueños, qué ironías?

En el mortal espejo

de nuestra desnudez,

contémplate; en la noche

crecida de la espuma,

en los brazos partidos del amor,

en la canción sin nombre que nos nombra,

y no preguntes más lo que ya sabes:

la caricia prolonga

los enigmas de la desolación

en la piel de la duda,

y la hoguera del sexo

en lo oscuro consume

nuestra leve sustancia.

VI

                                                                 A Remedios Varo

                                           (Tras la contemplación de su obra Papilla estelar)

¿Qué luz das a luz,

qué nubes te sustentan?

¿De dónde llega el polvo

que a la luna alimenta

en tu lugar perdido?

Del universo, sí, pero a ti misma

regresan sus partículas

que vibran en tu cuerpo

y en tu espíritu bailan.

Y, allí, en la vigilia

solitaria y celeste,

entregas tu ficción más verdadera,

y vences a las sombras

que devoran los sueños de los hombres.

VII

                                                               Para Antje Schmitz

Me llega tu silencio desde el Norte,

oscuro como el agua de su mar.

El vuelo de la aves migratorias

traza signos de nieve

en el vientre del sur,

pero cantos no oigo que desmientan,

en este cielo vago,

el cúmulo de mi desasosiego.

En el aire se espesa

un aliento de abismo,

una suerte brutal de lejanías,

de modo que no encuentro,

en este día amargo,

nada para mis ojos que esté cerca.

Una señal, casi invisible,

que yo pudiera comprender,

de tu luz en la vida,

sería suficiente.

No quiero nada más,

sólo saber que existes,

en silencio.

***

Magda Guillén

EGO Y YO

Acostumbra a sentirse feliz excepto en instantes críticos que se olvidan con el paso del reloj.

Fantasea, disfruta y se aturde, asaltando la nevera en expedición de picoteo, se aproxima,
abre y olfatea. Ha visto y apresa con decisión.

Frontera de cactus. Barrera de campos. Centros de votación ocupados por agentes pasivos.
Máximo combate de diálogos ocultos. La letra de una canción condenada a prisión.

Alteraciones del audífono acentúan el gesto y el impulso.
El exceso tras la desmesura y la extraversión. Un vuelo en lugares públicos.
Acciones que se imitan: subir y bajar.

La revolución deja respirar a las activistas. La revolución de las mujeres.
No hay dictadores para tanta comunicación. No hay precio para la libertad.

La guía para pobres te ayudará a estar vendido sin peligro.
Al laberinto te guiarán accediendo a tu lugar sin techo.
La biblioteca del albergue de ancianos. Hay que matar las horas.

Y surge el ego y yo, y el ego y yo. Y ego, el ego, ego.

Constituido sin almidón, sin cantos desfilados, sin sonido, sin gesto,
sin expresión, sin dejar de nombrar, nombrándolo.

Pareja

Mireia Reverter Antolí

VET AQUÍ 

                                                                  

Vet aquí un  poble

envoltat de clementines,

filles de les mançanes d'or;

i una casa vella

on les runes celebren festes

cada dia  laborable,

i una habitació

plena de records                                                         

que criden al vent

quan s'obren les finestres;

i un  bagul

que s'ha declarat en vaga

contra els racons oblidats

i els tresors amagats;

i un parell de nines

que es volen gitar

amb adolescents

d'incipient masculinitat.

Jo me'n surto,

per anar-me'n

a l'altre cantó.

Vet aquí un món robotitzat,

i un somni de burocràcia

i tres petons de democràcia

i un t'estimo de metall.

Amb tot això,

faig una bola petita

de paper gastat.

Però no puc evitar

que s'escapin

fils d'estregina

amb noves històries

per desembolicar.

Tomàs Camacho Molina

MEMÒRIES DE VINYA I VI

Veremar berenar a Tivissa

Fa un sol brusent,

riuen els fills, riu Nel, la meva dona

treu una ampolla i gots. El vi

és un gelat topazi.

[...]

I el vi, en els gots, era un topazi.

Gerard Vergés: “Venedor ambulant de catifes”,

La insostenible lleugeresa del vers

Començaven els 90 del segle XX,

era tardor.

El viatger pendular

anava del Camp de Tarragona

a la Terra Alta.

Aquell dia, va decidir passar

pel poble de Tivissa.

A una vora de la carretera,

reconeix la Montse Perelló,

amb una colla preparada per a la verema.

Ella li pregunta –segurament en broma–:

—Vols vindre a veremar?

La seua resposta va ser:

—Sí. M’haureu de deixar roba de treball.

Van passar unes hores –no moltes–

d’alegre treball, conversa i distracció.

El viatger pendular no deixa ningú

ni ningú l’espera.

Pot viure el camí sense presses,

amb parades quan li convinga.

Podia entregar-se improvisadament

a vivències,

podia escoltar amb paciència.

Va ser una tarda suau.

Després de la verema,

–la calor no sufocava

i els insectes ens van respectar–

li van oferir amable hospitalitat.

Es va dutxar i va berenar.

Tot va ser agradable.

Va escriure un poema

i el va perdre.

Avui s’anima a reescriure’l,

a recuperar la memòria

d’aquells moments solitaris,

però no del tot.

Ja estarà begut el vi

d’aquella verema.

Com destil·lat

està el dolor

d’aquell temps de tardor

que va acabar

en un hivern feliç.