XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

dissabte, 22 de desembre de 2018

Anna Maria Ulldemolins Soldevila






L’ENGOLFA

Lloc entranyable i fosc,
amb les persianes esteses
protegint de la calor estival
i on de menuda jugaves feliç
sota la mirada vigilant i tendra de l’àvia.
On ara juguen els teus néts,
on tot s’hi val
perquè no tot està endreçat
amb l’ordre acurat i rígid
de la resta de la casa.
On es pot córrer
i embrutar, i mullar-se
quan rentes la robeta
de les nines en el safareig.
On hi ha mil tresors amagats
que esperen anys i anys
i que ningú recorda.
Fins i tot, els qui els han desplaçat
del lloc de privilegi,
on durant dècades havien estat,
n’han perdut memòria
i de cop, la mirada es posa
en un punt determinat
i exclames:
“Què és això? Què hi ha aquí?”
I els grans et diuen:
“No ho sé, fa temps que no ho toco”.
I tu, coneixedora de la sorpresa
que pot representar aquella capsa polsosa
insisteixes dient:
“Sis plau, deixa m’ho veure”...
I l’adult et mira
pensant que  té feina,
però et complau
i et baixa de l’estant
l’embalum desitjat
mentre t’ajuda a obrir-lo
i descobrir qualsevol andròmina
que ha dormit el son dels anys
i ara es veu cobejada
pels ulls encuriosits  de l’infant
i és agafada per mans
petites i inexpertes,
però desitjoses de jugar
i se sap novament admirada
                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                    mentre sent l’explicació donada

del seu origen i utilitat
i nota el tacte inquiet
d’unes manetes de minyó
que, deleroses, li donen
un altre moment de glòria
i l’esperança d’un retorn
a la vida important
encara que només sigui
per un breu  instant.

ALS POETES

Com admiro i envejo
la facilitat que teniu  
per reflectir amb  paraules
la llum que porteu dins.
No sé com us ho apanyeu
per trobar els mots justos.
A mi em costa.
Em cal tenir un bon motiu,
o que aparegui un fort sotrac
en què la meva ànima
s’ompli de sentiments a vessar
i sorgeixi com  una allau,
sense  poder-ho evitar,
tot allò que hi ha  ben amagat.

TARDOR A LA FINESTRA

És temps de tardor
i, al jardí,
els rajos del sol
toquen sempre
el mateix tros de tanca.
Des de la finestra
de la meva saleta,
veig com la llum
llepa les plantes
mentre s’escapa
en una fugida implacable.
El dia, cada vegada,
és més curt
i la nit més llarga
i el caliu d’aquest sol
no escalfa prou
la meva ànima.

0 comentaris:

Publica un comentari

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici