Emigdi Subirats Sebastià

Per una terra verda

I

Velles oliveres, verdes palmes.
El so dels pardals, les fonts que ixen
de paisatges soterrats d’il·lusions.
Els olis i els romanins,
moltes romegueres i roselles.
Figues de moro i panses.
Aire de serra olor a sal.
Gavines i tords estan conformes.
Conviuen amb sal i argila.

Capvespres, capblaus i rojos clars.
Pedres en terra argilenca.
Roques que callen en el temps.
Moltes esparregueres broten,
mates verdes vora els camps.
Cabrits i ovelles s’alimenten.

Xiulo a l’eco de les serres.
Em respon el calamar d’aigua salada.
Bufa el gregal un bell missatge.
Del fons del mar escolten les algues.
Les salines graven els sons i embassen
les llengües que comuniquen
nobles idees.

II

Inspirat per la bellesa clara,
pels corrents - manantials
de dolça aigua - que reguen l’aire.
Pels esquirols que corren,
les cabres que salten
i el piular dels moixonets
quan canten.
Convertit amb la puresa
de la serra verge, de la mare
naturalesa que conté
uns tresors entranyables.
Il·luminat pel sentit originari
del que és i era inalterable.
I la reina llibertat
–essència supervisora–.
Pintat d’una verdor molt forta,
–colorada amb aire sa i fresca aigua–,
amb imatges d’éssers que saben
gaudir del que tenen.



III

Em dius d’un indret que desconec
on s’ha fos la vida en un moment,
com una bombeta consumida.
Provo d’entendre l’insuls procés,
però no me’n surto,
Car sense llum no esguardo.
Sé que la terra es resseca
per manca de rec, carència
d’aigua, font essencial de tota vida,
i esdevé un desert
polsós, inert. Una mentida
de camp sense elegància,
un tros que es mor en transcendència.
Immenses dunes de sorra al descobert
brillen i respiren amb dificultat
i emanen una fortor a soledat.
Buida està la capa que engendra fruit,
no creix res que sigui verd
tot el que existia desapareix.

IV

Mariner que despertes al crit
de la mar, t’emportes l’esperit brau.
Suportes el mestral que t’embarca
enlloc premeditat,
i respires la fresca brisa
que et sana i et dona força
per continuar la lluita interna
amb la mar, que no és senzill.

Quan trepitges la terra ferma,
quelcom et manca. I desitges
que arribi la matinada, quan la vida
de la mar, agitada, et reclama.
I tornaràs al teu jou,
al perill de l’aigua no clara,
una i una altra vegada.

Aventurer de mena, el teu no és la calma.
Enmig d’aigua salada et reomples
l’ànima. I ets lliure, ets home
que només el temps et mana.