Fede Cortés

Mos pensàvem que mai més no ens separaríem

i que cada matí en obrir els ulls

ens trobaríem un davant de l’altre,

despentinats i lleganyosos.

Mos pensàvem que mai més no ens ho acabaríem,

embriacs, vivint en un perpetu embull

on som actors d’un gran teatre.

Mos creiem immortals,

peces imprescindibles del puzzle universal

unides per l’amor etern i inabastable

que ens transmetíem quan ens miràvem.

Mos creiem sans i estalvis

de la corrupció i la rutina quotidiana;

lluitadors contra l’alienació

com superherois de la Marvel.

Mos creiem que salvàvem el món

de qualsevol perill només fregant-mos,

llepant-mos els pits, ballant despullats

les cançons de la Carole King.

Mos creiem joves per sempre,

invencibles, immaculats.

Mos pensàvem tantes coses

que ara sabem que no són veritat.

Mos devíem adormir, esgotats,

i ara som en un món

que ja no es recorda de naltros

ni ens necessita per a res.

Mos hauríem de replantejar

la nostra vida i fer-mos conscients

de la nostra situació.

Em fa l’efecte que fa massa temps

que no quedem un dissabte

per anar-mos-en al llit,

a estimar-mos, a llepar-mos els pits,

a ballar despullats

l´últim disc de la Carole King.

Del recull Mannà