XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

divendres, 21 de desembre de 2018

Pilar Garriga Anguera


M’ESTIC MORINT



M’estic morint,
però no sé quan.
M’agraden les flors del balcó.
M’encomanen alegria
amb les seves rareses.

M’estic morint,
però no sé on.
Vora la mar platejada
d’hivern del pare,
en roques feréstegues.

M’estic morint,
però no sé com.
Trepitjant els terrossos
de les velles vinyes
dels meus ancestres.

M’estic morint,
però no sé amb qui.
M’agrada estar
amb els meus fills,
escoltar sense presses.

M’estic morint,
i ja només sé que
el temps que em queda
el vull viure amb pau
amb persones properes.
EL MALSON



Vaig néixer lluny de la postguerra.
He viscut moments de falsa pau,
mentre no hi haguera querella
tot semblava bonança i benestar.

Visc en una ciutat d’acollida,
la terra dels meus avis, migrants
que arribaren d’un bell Priorat
adormit, per fer-hi bona fortuna.

Hi van treballar de ferm,
Sense festes ni luxes,
Sense queixes ni retrets,
en un petit taller de costura
i en un fabril bar del Poblenou.

La mare estudià fins els vuit,
quan l’esclat de la guerra civil.
El meu pare baixà de recader
de la seva Gironella aimada.

Treballaren sense descans,
per tirar endavant la família,
els seus quatre desitjats fills
que estimaven amb bogeria.

“Estudieu, el futur és vostre.
No defalliu, és el nostre llegat.
Estimeu nostra parla i cultura”.

L’Ú d’octubre, segur ens dirien:
“Lluiteu de valent, la nostra història

Ningú us la podrà arrabassar”.

0 comentaris:

Publica un comentari

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici