Pilar Garriga Anguera

M’ESTIC MORINT

M’estic morint,

però no sé quan.

M’agraden les flors del balcó.

M’encomanen alegria

amb les seves rareses.

M’estic morint,

però no sé on.

Vora la mar platejada

d’hivern del pare,

en roques feréstegues.

M’estic morint,

però no sé com.

Trepitjant els terrossos

de les velles vinyes

dels meus ancestres.

M’estic morint,

però no sé amb qui.

M’agrada estar

amb els meus fills,

escoltar sense presses.

M’estic morint,

i ja només sé que

el temps que em queda

el vull viure amb pau

amb persones properes.

EL MALSON

Vaig néixer lluny de la postguerra.

He viscut moments de falsa pau,

mentre no hi haguera querella

tot semblava bonança i benestar.

Visc en una ciutat d’acollida,

la terra dels meus avis, migrants

que arribaren d’un bell Priorat

adormit, per fer-hi bona fortuna.

Hi van treballar de ferm,

Sense festes ni luxes,

Sense queixes ni retrets,

en un petit taller de costura

i en un fabril bar del Poblenou.

La mare estudià fins els vuit,

quan l’esclat de la guerra civil.

El meu pare baixà de recader

de la seva Gironella aimada.

Treballaren sense descans,

per tirar endavant la família,

els seus quatre desitjats fills

que estimaven amb bogeria.

“Estudieu, el futur és vostre.

No defalliu, és el nostre llegat.

Estimeu nostra parla i cultura”.

L’Ú d’octubre, segur ens dirien:

“Lluiteu de valent, la nostra història

Ningú us la podrà arrabassar”.