XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

dimarts, 11 de febrer de 2020

Suplement de l'XI Mostra de Poesia a Alcanar

31. María Jesús Montía
32. Josepa Ribera Vallès
33. Ana María Franco Vaqueras
34. Fede Cortés
35. Francesc Xavier Forés
36. Nieves Salvador Bayarri
37. Laura Beltran Salvador
38. Mercè Amat Ballester
39. Pilar Garriga Anguera
40. Maria Mercè Fibla Geira
41. Carme Navarro Balada
42. Mercè Esteller Subirats
43. José Luis Campal
María Jesús Montía




Visite nuestro bar,
beba de nuestro vino,
el pan y el vino 
que paga con sus impuestos.
No cobramos por escuchar sus pecados.
Visite nuestro bar,
le acariciaremos la frente
con nuestras blancas manos 
cuidadas de poco trabajar.
Encienda una vela,
deposite una limosna a la salida y vuelva,
vuelva a visitar nuestra paz interior,
vuelva a comer de nuestro pan, su pan,
y recuerde:
deposite una limosna a la salida.
Josepa Ribera Vallès


  M’AGRADARIA NO PENSAR-Hi


En el passat,
en el present, en el futur.


M’agradaria agafar-ho a pes,
i fer-ne una pilota.


Que rodola, que rodola,
i que ningú sap a on va,
i s’allunya del que hagués pogut ésser.


Va abans alguna cosa remarcable?
És alguna cosa positiva?
Pot ésser resistent, necessari, saludable,
bo, viscut, lliure, aprofitable?


Veig el futur en solitud.


Només així, m’ho explico.
Concentrats els pensaments i les paraules.


I potser viscut a l’interior,
molt endins de mi.


I potser me'l menjo amb patates.


Futur. La paraula dels interrogants positius!


 PROCURA


Procura ésser feliç.


Del cap als peus.
Del pensament al cor.
De la mirada a la boca.


Procura trobar-te a tu mateixa,
sentir-te a tu mateixa...
Dins d’un cos de dona,
o, si prefereixes, ser un esquirol silenciós.


No fer la vida impossible a ningú.
Potser aprofitant… podries demanar
que, a tu, tampoc ningú te la faci.


Sempre vindran temps nous.
I en vindran de versions distorsionades,
de les paraules que sentiràs,
transmeses oralment, boca a boca...
llavi a llavi… orella a orella...


Les amistats i les enemistats,
es mouen. La gelosia ho domina tot.


Procura menjar bé,
i equilibrar les teves forces.


Res és tan difícil, com assumir el destí.
Et prem, el coll i els sentiments.
Et prem el cos, el sexe i els sentits.


Paraules de doble fil.
Passes de bon impacte visual.


Panorama universal.
I sempre, sempre,
posant tota la carn a la graella.


 D’HORA BEN D’HORA


4,30 de la matinada.
I em poso a pensar.


Trec les vocals, consonants,
adverbis, verbs i pronoms,
i tot queda arrenglerat,
a punt d’ordenar-se en formació,
del que volen dir, al paper en blanc.


Es formen famílies,
per colors, per mides, per caprici,
per conjugació.


Elles s'esveren soles.
Es veuen acompanyades, aparellades,
saltarines, rialleres.


Fan una festa.
La festa de les lletres al cap, en dic.


Ho celebren juntes.


S’han tornat a trobar,
sota l’assaig de complot,
agafant-se de les mans,
arrenglerades.
Positives i negatives.


I volen cafè, per sobreviure.


EL COR


Al cor l'hi he manat que fos primavera... 
l'hi he dit:
-que recordi les coses boniques, que han passat.
-que posi en un calaix amuntegades, les tristeses.
-que passi full de l'engany, de la pena.
-que recordi el somriure espontani dels néts,
...l'esglai feliç de la seva arribada i la nostra.
la bellesa del teu rostre quan somrius,
la cançó més dolça que hem sentit avui...
Al cor, li he dit
-que no tremoli ni d'odi, ni de venjança.
-que perdoni l'enemic.
-que tiri endavant… com sempre.


i el cor, m'ha respost que sí!
-sí,  que ho vull...
-sí, que vull entendre...
-sí, que sóc...
-sí, que ploro d'alegria...
-sí, que sí!!
-sí, que serà bon dia
-sí que faré un somni bonic, aquesta nit.
-si, estic amb tu… estigues amb mi...
-si, plegats fem… el camí...
-si, dona’m la mà...
-sí, diguem-nos… t’estimo!!


i el cor, m'ha tornat a dir que sí!!


    SENSE DENTS


Un drama, ja veieu!!
des que vam néixer estaven en mi,
i i. pam!!... ara, que ja soc àvia...
que l'edat em fa rumiar inseguretats pròpies...
que no puc saltar a corda,
que he de pujar l'escala agafant-me per la barana, 
que les lletres del Whatsapp, de l'ordinador,
o del diari se'm esborronen.
I que em canso i em renovo, dia per dia,
hora per hora, en repetir que tinc nom i dos cognoms... 
no inventats, sortits de fabrica!, 
des del meu 1r dia de vida.


Les deeeents...!! ah, sí!!... fan ballarugues dins 
la meva boca. Cap problema, negociem un preu altíssim!!
i els plaços llarguíssims!, de  pagament.
I unes dents blanques, llises, dures, noves i boniques.
De plàstic reciclat i amb un nom raríssim...
i col·lecció de cossos estranys, encastats, 
potser per sempre… dins la boca.
El meu net de 6 anys, obre els ulls grans  i sorpresos 
Quan li explico    aquest conte. I sense la lletera...!
I les vostres? Com van?
En 1 mes se m’han caigut i trencat, 3 vegades...
Les que portava noves, des de fa un any. 
Aquí em teniu. En espera altra vegada...
amb un somriure d’àvia...!!
de boca oberta, d'orella a orella. 
Vaja, no tinc remei… rialla de circumstàncies...
Jejeje...perquè avui...recito. Sabeu?
i abans de començar… mentalitzar-me que...
I’important és la veu, el to, el so, el que dic,
el que us encomano… les coqueteries, per demà...!!,
 i prohibit fer-vos i fer-me un somriure.
De boca oberta, d'orella a orella... 
Avui, no. Mes val contenir-me, sense obrir gaire la  boca...!
trista? angoixada? rondinaire? enfadada? 
Que va!!
Seguir, seguir per sempre...
agafo les crosses de caminar a les palpentes... endavant, endavant!... positiva.
Anem a fer una victòria !!
Ana María Franco Vaqueras
                   EL DIA ES BATEC D’AMOR


El dia és ressò que reflecteix l'oblit.
El dia és pluja, vent, que porto amb mi...
És nit, és alba.
És al mateix temps, matí òrfena.
El dia és cant sense paraules,
agonies que destil·la l'ànima,
en terres de ningú, en terres llunyanes.
El dia és ferida vermella de roselles,
és or del sol que cicatritza.
És cant d'alosa que acompanya el rossinyol.
El dia és hivern que dorm,
primavera sense veu.
És estiu que escampa somnis.
És tardor de fulles sense flor.
Dia, temps, hores que corren veloç.
En la quietud del silenci,
lentament, a cada batec, moro jo.
Fede Cortés
Fa dies que somio que no tinc res per a menjar, 
ni vestit, ni aixopluc ni obligacions; que l’únic sentit 
que té la meva vida és perseguir-te entre els arbres,  
mirant d’endevinar el volum exacte del teu cul  
i la dimensió dels teus pits, bruts de fang. 


Fa dies que somnio que, extraviats pels boscos, 
ens perseguim sense contemplacions, 
buscant menjar i un sostre i la calentor d’un foc. 
I l’únic que tenim a perdre és la vida. 


I l’únic que pretenem és perpetuar l’espècie, 
per a poder seguir vagant per aquests paratges, 
admirant la bellesa dels nostres cossos nus 
i amb la feina pendent d’aprendre un llenguatge.


(del poemari Mannà)
Francesc Xavier Forés


Nieves Salvador Bayarri




Laura Beltran Salvadó




Mercè Amat Ballester


CERCA


Quanta tendresa ens cal per sobreviure?


Quantes mirades, carícies i paraules 
en nosaltres faran néixer 
un món d’afectes perdurables?


Quina és la distància justa entre tu i jo
per veure-hi de ben a prop 
i poder entendre’ns més a fons?


Hi ha miralls a contrallum 
reflectint la memòria de la vida 
que desafiïn la banalitat del mal
sense dubtes ni massa por?


Busco recers oberts davant l’oblit.
RENÉIXER


Què ho fa que torno a dir la forma 
d’un món estranyament dempeus encara?


“Tapa’t el rostre amb les mans i plora
a la platja d’Alexandria”, llegeixo de Kavafis
en moments d’angoixa del desig i on es glaça la mirada.
Però de cop m’encalça el somni,
com ho fa la son plena de pols cada vesprada.
I lluny, lluny, sons i llenguatge se m’enduen 
i ja veig sota altra llum 
aquest món nostre, tan ple d’ombres 
famolenques i d’espera.
Tinc la força del relat que una vegada i una altra
el diu, llegint clarors, llevant foscors. 
Refent un escampall cromàtic.
Retrobant les fonts d’on una veu brolla en lent repòs.


Hi ha dàlies al jardí que fan olor d’infantesa 
i resplendeixen a l’alba 
com un desmentiment natural improvisat 
de mals auguris d’oracles.


Pilar Garriga Anguera


  A UNA AMIGA


Quan perds un amic
Te n’adones del buit
Que omple el teu esperit.


Quantes coses no li he dit?
Quantes coses junts hem patit?


I alhora recordes bons moments,
Vivències i neguits, i el llarg camí 
que hem recorregut plegats.
I l’ànima de cop s’omple
D’una lleugera esperança
I d’una dolça bonhomia
pensant com n’hem gaudit.


La vida no és per sempre, ho sé.
I tu encara, malgrat tot, ets aquí, 
Perquè mai no cauràs en l’etern oblit.

https://youtu.be/ZehfS_LGJjA
Maria Mercè Fibla Geira


ALCANAR, QUI ET VE A VEURE
NO ET POT OBLIDAR!


En un punt del sud de Catalunya
hi ha la ciutat d’Alcanar,
envoltada de tarongers, mar, muntanya i pla.
A Alcanar tenim de tot:
Les Cases, el Marjal, el Montsià, la Moleta i el Mas d’en Serrà
i l’ermita del Remei no la podem oblidar,
que d’allí ens envia salut i felicitat.


Ai, Alcanar, Alcanar! Que qui et ve a veure no et pot oblidar!


Alcanar ha canviat, és veritat!
Els més grans trobem a faltar el passeig per la plaça,
les músiques en festes i els joves cantant.
El cine, el ball de nit, jugar pels carrers
a pilota, a corda i els palets i mil coses més.
També trobem a faltar la nit d’estiu a la fresca, 
amb els veïns i al costat dels avis cantant cançons, 
i dient endevinalles i a l’entrada, la burguera fent el menjar.
Que bonic és el record d’aquella època que no podem oblidar!


Ai, Alcanar, Alcanar. Que qui et ve a veure no et pot oblidar!


Alcanar ha canviat, no solament el nostre poble, 
també tots els del voltant.
No es veu gent, tots estan ocupats.
De matí, a la compra, molts passen pel costat
i no et veuen. Van amb el cap acotxat,
amb la maquineta a les mans, teclejant.
A la tarde, a la tele, els més grans, els joves treballen,
els xiquets estan a l’escola, a la música i al gimnàs.
A Alcanar tenim de tot:
Les Cases, el Marjal, el Montsià, la Moleta i el Mas d’en Serrà.


Ai, Alcanar, Alcanar. Que qui et ve a veure no et pot oblidar!


A Alcanar no ens podem queixar, tenim festes per a xalar, 
festes senyalades que no les podem oblidar: Sant Cristòfol, 
Sant Antoni, Sant Isidre, el Carme, L’Assumpció i Sant Miquel,
també el mercat Ibèric, mira si podem triar.
A més, teatre i bandes de música que ens fan disfrutar.
I a l’octubre, el Remei, la festa de la nostra Verge,
la nostra mare que mos cuida i mos il·lumina.
Cada cinc anys ens baixa a veure, l’esperem en los braços oberts.
Els carrers engalanats en catifes, flors, guirnaldes 
i tot el que us pugueu pensar,
que sigui molt feliç al nostre costat.
Nou dies la tenim i la tornem a l’altar
per a que ens pregue, ens rese i ens cuide el nostre poble d’Alcanar.
Som canareus, de cap a peus, 
Fins que la verge ens il·lumine i ens face costat.
I així és el nostre poble, el nostre poble d’Alcanar.


Carme Navarro Balada
El pit de la mare acarona un nadó


El pit de la mare acarona un nadó,
cançons de bressol silencien el plor.
Rialles que esborren les primeres temors.
Creixem desitjant aquell lliure tresor.
Jo jugo amb flors; i tu, amb bastons.
Jo miro lluny, tu somies prop.


I, entre menuts i grans, ens anem allunyant 
d’allò que ha de ser, d’allò que serà.


Cruixents retalls de miralls trencats
esmercen l’empenta d’una dona al seu pas.
Em veus subtil, em creus de fang,
em vols cobrir de promeses mil,
fonent-me sencera entre les teves mans.


Em veig capaç, em sé de carn.
Vull escriure el meu destí
i forjar petjades per descobrir.


Encetem camins enllaçant les mans?
Posem-li so als silencis cansats,
escoltem les veus que s’han apagat.
Dibuixem somriures en cossos trencats.
El pit de la mare acarona un nadó,
la nostra lluita silencia el plor.
Mercè Esteller Subirats


Unes passes ens separaven...
“Ahir érem junts,
com molts dies,
contant-mos secrets
i donant-me consells.
Avui ja no hi ets,
un infart se t’ha emportat.”
Fa d’això una setmana,
però jo encara no m’ho crec.
Em costa...
em costa imaginar-te absent per sempre.
Sí, sóc una bleda.
Malgrat tots els cops de la vida,
mai arribo a escarmentar.
Tants records de tu se m’acumulen...
Has marxat molt ràpid
deixant molt per compartir:
consells i secrets,
històries i saviesa,
anècdotes i aventures,
rises, somriures
i moltes coses més.
Natros ho parlàvem tot:
política i esport,
família i amistats,
economia i treball,
medicina i salut,
i, un gran etcètera més,
com l’amor i també la mort,
no es quedava cap tema per tocar,
de tot podíem parlar,
tot ens ho volíem explicar.
Injusta vida...
Injusta vida que se t’ha emportat.
No tornaràs mai més,
però, sàpigues que,
perduraràs en mi en cada pas.
Perquè, al meu cor,
al meu cor
hi has deixat una gran petjada,
una petjada molt important,
i al meu cor,
al meu cor sempre,

sempre romandràs, AMIC!


José Luis Campal


Los intelectuales orgánicos

0 comentaris:

Publica un comentari

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici