Glòria Fandos Gràcia

El sol d'Alcanar

El sol d’Alcanar ens mira,
ens somriu, enlluerna,
ens fa aclucar els ulls,
impregnar-nos de silenci i de llum,
on la veu poètica és única,
enmig de la claror del matí,
és música i les notes sonen,
ballen en un matí assolellat,
on tu i jo dansem amb les paraules.

Hores d’encant per a somiar,
perquè la vida somni és...

Temps de tarongina

Com plasmar amb paraules tanta bellesa?
Amb tants reflexos de sol i color de  mandarina.

Què m’ofereix el cel al capvespre d'avui?
La lluna és una corol·la de flor sense pètals
a la foscor del cel que tanca els ulls de la nit.

El crepuscle vespertí es pinta de tarongina,
amb tota la llum de colors retinguda a la retina,
els núvols vaporosos d’una foguera que s’apaga
i queda el foc de les brases que escalfen.

Abans que tot sigui un desert de cendres
platejades on ens acariciarem les mans
gastades pel temps on sempre somriuran
amb el record d'aquell bes, tendre i dolç
que encara reposa i versa als meus llavis,
amb fragàncies d’atzar i tarongina. 

Dia plujós, gelat...
més gelat tinc el cor,
indiferència, conformisme.

Que acabi la foscor
i surti el sol de la raó
i de la consciència,
el seny, fora terroristes.
Les dones no hem d’estar
a la defensiva, ni arribar a més
que qualsevol persona...

Vestida d'esperança

Deixa’m cobrir-me amb aquesta llum
vestida d’esperança on les pors fugen,
i em quedo nua de pors i neguits,
només vestida per la fortalesa de l’amor.
On hi ha amor no hi ha destrucció,
on hi ha amor no hi ha maltractes
ni atacs ni dolor ni ferides ni mort,
on hi ha amor no hi ha enveges,
ni violències ni guerres amb cap nom.
Només les carícies de la pau
que sent el cor de l’amor...
Dins de la llum de l’esperança
dels blaus i els blancs del cel d’avui,
i als ulls d’una mirada innocent que dorm.
Podrem mirar l’horitzó sense barreres,
només l’esclat de flors de les primaveres,
i vaixells solcant els mars amb les veles
onejant al vent de les paraules més belles.

Salabror dolça de mar 

La remor del mar m’acompanya,
és la música compassada
als batecs del meu cor.
Quina melodia més dolça,
al paladar de les meves aigües,
on es reflecteixen totes les llums,
i s’assequen els brolladors
que emanen dels meus ulls...
No em vestiré de mar,
com Alfonsina a la recerca
de nous poemes,
els tinc tots a les mans,
amb cants de sirenes
i flaires càlids de sal,
es tornen oloroses flors
que esclaten i creixen
a les primaveres.