Marta Sans Valls

DOLOR

La devastació és absoluta. 

I barregem temor i desig

com els suïcides

que canten dolçors amargues, 

a l'abisme de la penúltima exhalació. 

La ironia dels records,

el miratge de la falsa intimitat, 

absorbeixen el llum de gas 

que enterrarà la bellesa 

del remot imaginari.

Em trenca la tristor dels últims dies d'estiu, 

a l’espera de la tardor rogenca, 

viva.

OBLIT

I d’allò que va esdevenir,

que terriblement esdevingué,

en desdibuixaré els fets

i n’evaporaré els cossos.

La profunditat dels teus pits,

de fruites dolces i salvatges,

o la buidor del teu ventre,

que contindrà alhora

llavors i plagues.

No recuperaré la memòria del teu cos,

ni les hores que allargàvem

entre jardins ignorats.

Oblidaré. Com una redempció forçada,

desterraré el teu cos

al no-res, on hi trobo deliri i culpa.

I que, malgrat tot,

tindrà una forma cristal·lina,

que serà la del teu cos.