Emigdi Subirats Sebastià

Poema La sal del món

1

És quan tot reneix amb certa força,

en un capvespre de natura viva… perenne,

amb roigs al cel que el vent encamina.

És l’hora airosa que ens mou el món,

d’estones agitades amb la temor ingent,

pertorbades pel vent puixant sense barrera,

que allibera mil fúries perverses… malignes.

Som aire i aigua i terra i foc!

Ens movem envers l’horitzó determinant

mentre la vida ens alliçona prenent

son mode esquerp, tants cops sofert,

sever i atzarós, mentre es belluga

en un traçat omplert de fretura.

2

La terra argilosa esdevé reclam,

es fon el record del paisatge d’ans,

quan la mostra d’olivera regnava

en la bella primavera acolorida,

La bellesa de la vida feia seua la retina

els instants d’idil·li ancestrals.

El progrés s’ha endut el moll de l’ós,

l’arma àgil que abraça el poder

quan el diner és el Déu totpoderós.

Ja no tastarem l’oli verge tan nostre,

els gust més deliciós de terra eixuta

i fèrtil, productiva amb mil sabors.

La terra s’explota, no es labora!

I un plany m’omple l’entranya.

Un vol d’orenetes negres revola

mentre controla el cel sencer.

Un caçador atent al punt de mira.

3

El cor d’infant abraçava el nostre anhel,

en vespres al so trencat de les onades.

La mar era el nostre món extens,

la porta d’un univers ben a l’abast,

la grandesa persistent en tota vida.

Regust a sal, l’aire salat, la sal del món!

L’espill de bruscos quefers de la història!

La mar de la glòria, l’amant encisera,

clou tothora els neguits i les pors,

obri com un llampec tots els amors.

El meu espai és perenne prop de la mar,

m’endinso al vent i respiro sal.

El capvespre de llum… l’espill del cel.

I eixe eco marí m’acarona els sentits

i ja res no trontolla en el meu ser.

Sento la veu d’una sirena amb son crit,

que enraona amb nous mots amb empenta.

La porta de la mar roman de bat a bat oberta,

en hora lenta veu passar molts vianants:

la sal del món, l’ésser humà respira!