Cèlia Marcos i Gimeno

L’HOME SENSE ROSTRE

CERCLES

Caminem en cercles

fent el que fem sempre,

i aparec  de nou

mentre jugues amb la mà.

No hi havia de ser

però hi era,

sense elecció, 

en un termini fixat

on no podies marxar.

Demanes ballar junts

una última vegada,

al mateix lloc,

on havíem començat.

Quant demanes

pels teus secrets?

Tancar els ulls

i trepitjar només 

les rajoles negres 

i ballar com un ocell

fins que l’home sense cara

em faci fora del teu costat

i fins que la moneda

deixi de girar.

PLOURÀ

Sempre diuen que plourà

quan fa calor 

i es carrega l’aire.

Tu desitges la pluja,

una pluja purificadora 

que netegi el cel.

Però mai és com és

i no sabem oblidar,

només l’home sense cara

ens observa

i no ho puc explicar.

EXISTÈNCIA

Justificant la pròpia existència

i la necessitat de volar,

estiro les ales

com un poema timorat,

negant els pensaments

i la paraula.

Vaig a cegues

pensant que no hi veus.

Vaig muda

pensant que no parles.

I t’escapoleixes i em preocupa

la veu emmudida

i els ulls cecs.

Ni tan sols vols estar aquí!

L’ESCAQUER

Pregunto a l’home sense rostre

què soc

i ressona

el pessigolleig de l’estómac.

I ho sé, una peça d’escacs,

el peó de l’escaquer.

I et tranquil·litzo 

perquè no passi res,

caminant com una formiga

d’un vas a un altre

cercant la vora

sense trobar-la.

Quan emergirem?

Traspassarem 

una bonica cascada

fins trobar, de nou, el senderó

del futur.

SENSE DÉU

I quan els nens

ens siguin robats,

quedarem aquí,

igual que sempre

amb ningú més.

I no voldrem despertar,

i ens quedarem esperant,

plens d’odi,

i sense Déu.