Vicent Pallarés Pascual

VIARANYS 

Poso distància amb la imatge.

Trenco el setge

i arrapo la murada

des d’on el record brilla, 

estranya incandescència.

Estrany és el pas de la novetat al record.

Es perd per viaranys, 

com aigua que entra a la casa, silenciosa.

com el caliu, 

amb bocins íntims

i paraules detingudes.

Hi ha el somni,

l’escapisme en el qual emplenem tant de temps.

Certes estructures de ficció, 

retirs que no podem identificar ni gaudir.

Rostres que no apareixen i que ja no recordava,

els temps me’ls porta suaus. 

No els he demanat. Aquesta comanda, ha estat regalada. 

Menjar amb una data de caducitat.

Ara imprès en paper, fotografia presa.

Sols química? Sentiment, dolor? 

Però, si no els palpo, estan?

Quin espai queda entre els àtoms perquè s'escolen?

Ara m’he camuflat en murs

on apareixen imatges en una estranya exposició.

Han elegit bé el moment? 

Tempos que no puc decidir.

Emanen, fins i tot, veus que han canviat.

Els versos on semblava que habitava la veritat, 

ara, potser la tenen però l’han perduda per a mi.

No em veig en aquest mirall trencat. 

Derrama sang. Obro les mans per prendre-la, 

per agafar aquells rostres que s’obren davant meu.

S’imposen. Arriben en horaris intempestius. 

Al final, petrificats, s’esvaeixen, a poc a poc.

Estranya la pols quan fa fina capa.

Quin nexe d’unió té amb els objectes?

Inherent o artificial?

Pàtina de quietud que els acompanya,

els camufla en el temps.

Invisibilitat manifesta

que imposa un ordre.