María José Franquet Álvarez

Recull de haibuns. Quin horitzó

I collim amb cistelles velles

les fondes prunes de l’estiu.

LLUÍS SOLÀ

I.

Udolen sense treva les bèsties obscures de la nit, t'arriben com un degotall de queixes i retrets. S'acumulen, fan muntanyes altes, aspres i cantelludes. Voldries escalar-les fins arribar al cim, un cop a dalt, contemplaries el misteri de l'horitzó més llunyà. Voldries aturar-te en un punt mig de l'ascensió i esdevenir roca, fòssil capaç de contenir l'essència última d'un instant, entenedor i lúcid pels temps futurs. Voldries davallar sense por, sense peus, com si fossis un rèptil que llisca i abandona el desfici dibuixant-lo a les parets del cingle. Voldries però les bèsties segueixen udolant. Voldries i l'ocell perdut emprèn el vol.

Sense cap arbre

com trobaràs un ombra

on resistir

II.

Era davant d'un dilema, havia de triar, però tot era confús. S'endinsà pel camí del dubte, nadador de fons en la nit incerta. Els braços llargs de la lluna l'abraçaven si defallia. Va topar amb una roca que no havia ni pressentit de tan callada i serena,  el cop al peu va fer que s'aturés, un pedaç d'alga l'embolcallava suau, no gosà treure-se-la, el protegiria- va pensar. Havia nedat massa, massa poc? Veia la lluna amagada rere un núvol immens com un mal presagi. Només restava l'ombra, una possibilitat petita. I no gaire més. Volia conquerir l'alba, que s'acabés el malson, però sempre arribava a una platja deserta. Nadava, nadava, nadava més i en acabat tornava a ser-hi.

No hi ha cap illa

on poder aixoplugar  

el dubte antic.

III.

De la mà dels records d'allò que has vist, davalles al forat del gran misteri que ara penja de les parets. I de sobte, t'habiten tots els paisatges que veus i et sents petita en un racó de la tela, diluint-te en tons taronja. Sempre inacabada. Et travessa un raig de sol.

Vols habitar

l'esbós en aquarel·la

d'aquest instant.