Ventura Galiana

Temps de tardor, floreixen les paraules, i dins dels fardells, 

els somnis que ens deixen els trens de la nit,

amb aquest llenguatge que fem que sigui el nostre caminar

de cada dia, aquest camí que em fa trobar entre les mans 

les tecles de la passió.

Aquesta lleugeresa de l’ànima quan estenc les mans endavant

perquè s’omplin de pluja; riu enllà, la tendresa és silenci,

els colors de la nostra terra, el tacte i les olors del nostre paisatge

per camins que mai hem fet sols.

De vegades tanquem els ulls i ja no som els mateixos 

quan els obrim, potser sentim dolor per un boci d’eternitat,

per tanta bellesa que hi ha.....

Als vitralls dels teus ulls, on floreixen les mirades; floreixen, sí, 

perquè jo hi he plantat les roses fent un cant a la vida; 

aquesta llum clara que m’aploma la vida, 

llisca com el meu riu pels còdols íntims del meu solstici.

Via verda pel Pont Roig, pel Pont Roig hi ha una ferida,

L’aigua baixava vermella, i, ara, en som memòria viva,

Via verda del meu cor, flaires de romer i espígol,

dels Algars i el Matarranya, baixen fonts d’aigua dormida;

d’esmeralda, la Fontcalda, al Canaletes, s’hi banya,

fent un salt a l’altra riba, vinyes d’or desperten l’alba;

per l’Ebre cançons d’amor, somnis d’endolcir la mar,

caminen amunt i avall, fent camí guanyen la vida;

amb el silenci dels trens, no hem deixat pas a l’oblit,

les empremtes que hi deixava, quan passava el Sarmentero;

més enllà dels temps passats, cap camí ens farà frontera,

per llescar un tros de pa, i preservar la memòria.

Què donaria jo

per un dia de pluja,

per un dia més d’estimar;

està bé, és així.

Quan ens sentim perduts per un moment

que no sigui tant per sempre,

només per un instant.

Què donaria jo

per una mirada més,

per un somriure;

I dir, ja està bé;

que sigui així, per un instant,

que ens quedi per sempre.

La vida s’ho val.

Què donaria  jo

per un dia de pluja,

quan has pogut estimar.