Emigdi Subirats Sebastià

 

UNA TERRA EN LLAMPS I LLÀGRIMES

I

Al meu País Valencià,

de cop el cel es torna plom,

la pluja cau a barrals,

la terra clama, bram!

Els rius se n’ixen de mare,

els barrancs s’ho enduen tot,

les cases es desplomen,

les ànimes es fonen

en un mar de dol i fang.

Els bells camps que ahir eren

de color maragda brillant,

avui són llots trencats

pel furiós corrent infernal.

La gent es busca, es crida,

viu amb la recança

d’oblidar el malson fatal,

de renéixer en la cendra.

El vent es fa esgarip,

el cel ombrívol i fosc,

però als cors hi ha una flama,

que reviu no es cansa.

Són el coratge i la força

d’un poble arrelat a terra encesa,

que mai no cedeix davant res,

enmig de la tempesta funesta.

Cada gota de pluja

és un lament, un plor,

Però també és l’aigua que fecunda,

que dona vida baix del sol.

El País Valencià s’alça

amb la força del seu cant,

a despit del desastre,

és un poble valent, constant.

Les llàgrimes es barregen amb el clam,

el dolor es fa empenta,

el desig es fa llum.

Les mans que construeixen,

les veus que no s’apaguen,

en un clam de resistència,

en un crit que no descansa.

En el cor de la tempesta,

entre llamps i trons,

batega la vida amb força,

amb cada nou albor.

El País Valencià, terra amb amor,

s’aixeca de les cendres,

ressorgeix amb nou ardor.

II

Al País Valencià, la tempesta incessant,

Els rius es desborden,

la terra clama en va.

Les cases s’enfonsen,

els camps es perden en fang,

I els dretans miren,

amb promeses de paper i sang.

Les paraules buides ressonen en l’aire,

Promeses de solucions, enganys,

plans que mai no arriben.

La gent espera, amb l’aigua fins al coll,

Mentre els despatxos es mantenen secs,

lluny del funest toll.

On són les mans que ajuden,

els cors que escolten?

On és la resposta a la crida desesperada?

Els carrers són rius de desesperança,

I els qui manen es perden en la seua dansa.

Els diners es gasten en projectes sense fi,

Mentre les vides es desfan en un mar obscè.

La terra crida, però els oïts són sords,

I la gent es pregunta, qui acotxarà el llom?

Les promeses es trenquen com les onades contra la roca,

la confiança es dissol com el fang en l’aigua.

El País Valencià es manté ferm, però cansat,

esperant un canvi, un lideratge veritable i clar.

Però enmig de la tempesta, la gent es manté dempeus,

Amb l’esperança que un dia, tot canviarà.

Que les veus dels oblidats siguin escoltades,

I que la terra engendri benestar.