Mercè Baena Cabrera

Foto: Llorens Marín Rosales

VEIENT PASSAR EL DIA

L’albada desvetlla el sol amb delicadesa 

pintant el cel de blau, de groc, de vermell, 

teixint un tapís d’una gran bellesa 

mentre, calmada, la matinada avança. 

Les primeres flors s’obren al vent

com petons suaus de primavera, 

mentre els ocells canten a cor

una esbojarrada i xiroia cantarella.

 

Els raigs de sol acaricien la pell

com els dits suaus d’un amant tendre;

el dia es desperta radiant

abraçant, poderós, l’infinit i donant caliu a la vida. 

Al migdia el sol esclata en plenitud 

escalfant la terra amb força intensa, 

com un foc que crema amb passió; 

de blau intens es tenyeix l’atmosfera. 

Mica en mica s’esvaeixen les ombres

com records que es perden en el temps, 

ballen, delicades, les fulles

dansant al compàs: un, dos, tres, un, dos, tres. 

Declina a la tarda el sol

pintant el cel amb colors càlids,

tènue paleta de tonalitats suaus

que dóna la benvinguda al capvespre. 

Les ombres s’allarguen convertint-se

en siluetes estirades damunt el terra, 

semblen éssers misteriosos 

que s’amaguen en la foscor de la nit, ja propera.

Tímidament la lluna es mostra

amb sa blanca i elegant claror

mentre les estrelles titil·len

com diamants sobre el vast mantell fosc. 

La nit és ara ama i senyora,

regna, esplendorosa, en el seu tron, 

lentament el dia es torna record

com el somni que s’esvaeix en la boira.