POETES PARTICIPANTS AL SUPLEMENT DE LA XVI MOSTRA

Josepa Ribera Vallès

Mònica Escuder Ros

Nieves Salvador Bayarri

Rafael Ricote

Emili Gil

Jesús M. Tibau

Ernest Redó

Ventura Galiana

Paul Martin

Vicent Pallarés Pascual

 

Josepa Ribera Vallès

EMPODERAR-ME

Empoderar-me, empoderar-se,

tenir poder dins meu.

Tenir poder sobre els pensaments

i les causes que defenso i reafirmo.

Elles no estan sobre meu.

Jo estic per sobre d'elles.

I el meu cos les embolcalla,

de colors i somriures,

d'ulls brillants que viuen anhel ants,

i feliços. De veritats, a les que venero.

No em dona la gana,

de ser farina plana per les teves ordres.

Ni em don la gana,

de doblegar-me a les teves exigències. 

Vull escoltar-te i que em sentis 

amb respecte. Ja no dec res a ningú. 

Ni em fa sofrir treballar sense cobrar.

Ho he viscut en pròpia pell, fins ara!

Una cultura molt dura. Que m'alimenta 

l'ànima, i que té conceptes equivocats

del perquè hi ha qui és, qui fa,

qui viu, per ser veritat i de cara.

M'empodero, perquè crec en la persona.

Sense destí concret, i amb tots 

els sentits oberts, a la descoberta,

a les novetats i a viure intensament. 

Seré dona per sobre totes les coses.

Persona, i anònima entre mig de vosaltres.

Orelles i ulls oberts, per descobrir

la vida. Lliure, clara, ferma.

Oberta en canal. I tots el porós 

sagrats que m’alimenten.

I així em trobareu, quant necessiteu 

la meva ma, plana i oberta. Per tothom.

17-2-2023

L’HORA DE COMPTAR MISÈRIES

Es difícil i dolorós el recompte.

Moments viscuts e imatges 

que les representen i s’expressen.

Des del cor adolorit,

de no poder ser, conquerir i abastar,

persones i ensurts que em perdut.

Des del fons del repte d’estimar.

I el perdo que em enarborat, després

d’anys i emocions d’afectes infinits.

Que no volíem ni d’es atendre n’hi perdre.

I aquí estic (estem) sense ganes

de fer tria. Sense desitjos, de trencar...

I trencar! Amb el present o amb el futur.

Odio: enfadar-nos, renyir, els malentesos,

les paraules dures. La no parla. 

Els silencis tensos!

No vull fingir, ser qui no soc. No vull oblidar, 

ni cridar. No vull amenaces, ni mentides.

Aquest món que no es meu. Tampoc 

es teu, ni en absolut per ningú concret.

Fer anys sense que ens falti res. Viure 

d’emocions i angúnies. Renéixer 

i tornar a renéixer, de la cendra I la barreja 

d’identitats, pensaments i ordres.

De les hores perdudes, i les hores trobades, 

que no tornen.

Vull ser la pau, però no el destí dels cops

maldestres o malendreçats. Permeteu-me 

que pensi i actuï diferent i que la meva 

doctrina, no em deixi trencar, amb el passat, 

amb ningú. Permeteu que faci servir 

el do de la paraula i equivocar-me o no.

Ésser normal és ésser moltes coses. I que 

ens marquin els esquemes dictats de lluny. 

No vull ser normal, així. Vull ser persona. 

Que lluito amb els dimonis. Meus i teus.

Sense esquerdes. Sense retrets.

Sense veritats absolutes.

Sense tu, sense mi?

Per què hem de triar? Que hem de triar?

Veritat i mentida. Honra i plaer.

Paraules massa dures, 

per el meu pensament lliure.

6-1-2023

Mònica Escuder Ros

Les onades em retornaren de tu l’aroma

La teva respiració 

és l’abraçada més dolça.

Les onades em retornaren

de tu l’aroma, de matinada,

quan la nit besava el dia.

I em vaig desvetllar 

entre llençols humits de melangia.

Els teus dits, cecs de desig,

em buscaven en la tendresa

del joc d’estimar.

Regalim cristal·lí que entre els pits

buscava el camí d’una pell

més aspre on ser llac.

I tu de bressoleig em vesties

i desvesties el sexe,

mentre jo em deixava portar

en dolç balanceig

desitjant que mai s’acabés.

Les onades em retornaren 

de tu l’aroma.

Onades de tornassol

Ja no vull pintar-me els llavis

sinó és amb el tacte dels teus llavis.

Ni que l’aigua del mar em llevi les mancances,

sinó les llàgrimes que vesses

quan no hi soc.

Però la tarda s’adorm en suau

compàs d’onades de tornassol

i l’horitzó, que com el dia

mor lentament del vermell al groc,

es desfà en minúscules espurnes

que fan del mar un immens mirall de sal.

Jo, que m’ho miro embadalida

des de la nostra platja,

m’alço i abillada d’arena daurada

m’endinso en l’aigua salada,

fins que em vesteix de blau mar.

I un ofec d’enyorança m’embolcalla

quan penso que eren uns altres

els que ens acaronaven amb les nostres mans.

Castellvell del Camp

L’olivera

Amb amanyacs tebis

de qui ha fet l’amor

entre llençols de lli

i blondes que encara gemeguen,

t’abraces a l’última olivera,

trist far solitari en un camp

mancat d’ombres perennes.

Encara amb el cos humit,

frec  a frec amb el seu tronc

que penyora mil·lennis,

el convides a un glop de vida

amb cada perla de la teva suor

que cau en terra.

I les branques es vinclen

amb la frisança

d’una terra prenyada

d’antigues deesses.

No és pas la seva que vol, de vida, 

l’olivera.

Castellvell del Camp

Nieves Salvador Bayarri

Camino entre las palabras que ya son polvo.

Me escondo entre las sábanas que son poemas.

La suavidad del aire roza mis labios.

Cierro los ojos, oigo las ramas finas de la lluvia, su memoria se ha diluido en mi voz.

El sol respira en la llama del mechero.

Camino entre las palabras que ya son polvo.

El aire me habla de sus gritos,

rodeada por los sótanos de mis huesos, envejezco.

Lleno los espacios de signos y los nervios rodean mi cerebro.

La ciudad camina desordenada, intento no beber sus ruidos.

Tengo manchas en la voz, cierra la boca, la voz cruje sin saliva.

Un paisaje fúnebre se ha instalado en el orificio de mi sangre.

Llega otra noche y los sollozos de la música me dejan inmóvil.

La soledad hierve y germina, los huesos se me deshacen.

Miro hacia mi sombra, se alarga la luz.

La claridad del silencio se vuelve inocencia.

El espacio es esta taza llena de colores.

El aire habla de mis gritos.

Rafael Ricote

Vaig sortir aquell matí a fotografiar orquídies, buscava la bellesa de la flor regna del Port, però a mig matí et vaig trobar, va ser com un sospir, la teva senzillesa em va commoure, eres aquí, mig amagada, sense donar-te importància.

A partir d'aquell moment, el teu, vas ser la meva reina, la reina de cors.

Bajó del automóvil, sabía que el paso que estaba a punto de dar no tendría vuelta atrás.

La miró por la ventanilla, sus miradas se cruzaron, no acertaba a definir lo que sentía en aquel momento. La pena lo atenazó –es mejor así para los dos– le dijo emocionado.

Exhaló el poco aire que le quedaba y notó las lágrimas que le llegaban a las mejillas. Sé que me arrepentiré, tantos años juntos, pero es mejor así, ya lo verás.

Ella lo miraba en silencio.

Sabes, le dijo mientras recorría el espacio que lo separaba del acantilado, la nuestra ha sido una historia bonita, tú has sido una parte importante de mi vida y sé que te echaré de menos, pero no hay otra solución. Cada día al llegar a casa te contaba cómo me había ido el día mientras tú no sé si me escuchabas, ni un gesto, ni una sola pregunta, jamás te interesaste por nada.

Nunca me dijiste si te gustaba la música que te ponía, nunca te vi sonreír ni mostrarte preocupada ante nada, y yo, ¿sabes? Me sentía muy solo.

Cerró los ojos y dudó unos instantes.

Sé que lo tengo que hacer, susurró.

Volvió al coche, abrió la puerta y se aferró a ella. Con cuidado la acercó al acantilado y susurrando un triste –lo siento– la depositó en el suelo.

Miró por última vez aquella estatua y la empujó.

Emili Gil

LA DANSA DE LES BACANTS

A les vinyes se sent el crit de la follia,

les nimfes ballen amb un ritme inclement,

delirant, nascut de l’elèctrica corrent;

fins i tot la lluna s’encén d’alegria!

En càntirs d’or hi llueixen tant el vi com el dia;

brollen els cants amb passió de torrents,

crema el desig en els cossos efervescents,

el temps s’atura en una eterna bogeria.

Oh Bacus, Déu del Gaudi infinit,

la copa alcem per l’encís dels teus dons,

amb els llavis molls del nèctar preferit!

Esclaten al cel les urpes dels trons,

el món s’enfonsa en un vast infinit

on hi regnes tu, entres llamps i cançons.

ÒRBITES VIVES

Al llom d’un turó del meu cor s’alça una llar,

la Casa dels Ulls, un enigmàtic altar

amb finestres rodones que miren arreu

com pupil·les que cerquen l’Etern Conreu.

Selene, la Lluna, la besa amb la claror;

del Misteri i l’Enigma, en custodia l’Amor.

Dansa amb Venus, que brilla de bon matí,

l’estel que guia els somnis des d’aquí.

Els teus rocs murmuren secrets,

històries obagues i vents indiscrets,

cercant en la natura un món infinit;

perceben un firmament gens petit.

Portal del Desconegut, Guaita de l’Encís,

on la Nit parla i el Silenci és feliç.

A cada albada, Venus fa un senyal,

i Selene retorna, fidel, al seu ritual.

Casa dels Ulls, arcà ocult i desdit,

guardiana d’un món que mai no ha existit:

que els teus ulls continuïn irradiant

el caos geomètric del cosmos mutant.

La matèria s’altera, la lògica cau

als angles impossibles de la teva clau;

s’hi filtra el temps, s’hi perd la raó:

ets un temple d’una altra dimensió.

ÀNIMA VELLA

Una nit, en un lloc que no recordo,

vaig conèixer un alquimista

que xiuxiuejava tenebres

entre carrasques, pins, roures i castanyers.

Com la remor d’una riera

despullava els vells segles amb pas aspre

i oratges enrogallats, talment un carro volador

amb la xaruga fatigada i el cor apedaçat

com un santuari d’ardenta llevantada.

El seu brunzit de mel, i l’ombra dels ulls

color cirera, el foc del meu cervell fendí;

i amb la febre que del cor em bullí,

de sobte i amb un esglai,

en una guspira em convertí.

Jesús M. Tibau

MOSTRAri de ... (Acabeu el títol)

La cama esquerra d'una nina que no avança, de cabells terrossos,

la recepta per romandre intacta l'esperança, amb lletra il·legible,

la il·lusió desada abans d'hora, a recer de la incertesa,

la màquina de jugar amb boles de vidre, feta d’agulles d'estendre un matí d'agost,

la fulla que es creia innocent i perenne,

aquell truc de màgia per a enamorar-te, que he oblidat,

la clau que he perdut de la porta prohibida, i la porta també,

la història d'un miracle que inventat i possible,

la omnipotència embafosa dels déus,

l'estoig de colors on faltava el blau marí,

la idea equivocada que em vaig fer de mi,

el dibuix d’una casa enmig d’un paisatge idíl·lic,

el bitllet de loteria que no vaig comprar,

els versos que m’invento sobre la marxa.

Ernest Redó

CONTRAETIQUETA

El rellotge de paret de l’oficina marcava les quatre en punt i aquell parell de catatònics encara no havien aconseguit recosir ni la primera frase de la contraetiqueta que hauria de descriure les excel·lències de Justine, el nou vi que el celler Ayats es disposava a presentar en societat en qüestió de setmanes. En menys de tres hores, la Marga, gerent del celler, obriria aquella porta per exigir el fruit de la vigília, ja que li urgia enviar avui mateix el text a impremta. Apostava fort per Justine. Empraria aquell cabernet sauvignon com a ariet per fer entrar tot el seu catàleg per la  porta gran de la Fira de vins de Catalunya. Per tal de gestar a la perfecció la seva criatura no havia escatimat ni temps ni recursos. Els millors enòlegs de la comarca havien posat cullerada en el procés d’elaboració i, fins i tot, sabent que vi i art mariden cada cop amb més concupiscència per ambdues parts, Marga havia encarregat el disseny de l'etiqueta a en Carles Carreras, un dels poetes visuals més cotitzats del país. 

,

Va ser la Joana qui, estirant-se com una gata maula, propicià el contacte fortuït dels seus peus nus amb les cames del seu company de feina. Davant l’enrojolament del noi, articulà unes disculpes poc convincents, ja que aquells peus, inesperadament, decidiren actuar com empesos per una força de voluntat autònoma. Amb moviments d’artròpode sigil·lós, començaren a viatjar amunt i avall pel tou de les cames del noi, aturant-se sovint per acaronar amb calma els racons més sinuosos de l’orografia d’aquells bessons, que s’anaven tensant sota l’influx d’un massatge tan pertorbador com inesperat. 

La Joana va reomplir les copes amb dos raigs de vi ben generosos, tot mirant-lo als ulls, obstinada a demanar-li tot i més sense haver de badar boca. Ell es va dur la copa als llavis per mullar-se’ls amb Tàlem abans d’enlairar les mans a sobre del teclat amb la solemnitat d’un pianista disposat a atacar el primer acord d’una sonata. Pel document en blanc, compartit a la pantalla dels dos portàtils, començà a fluir un riu de paraules ara vessat per ell, ara per ella, com si aquell concert per a dues ments i quatre mans fos dirigit per un ens misteriós obstinat a conjugar els pensaments d’ambdós sense pauses ni divergències. 

Acabat de picar el text, no va caldre explicitar cap pla que els seus cossos no haguessin pactat prèviament en silenci. Es van lliurar a la gravetat del desig,  lliscant de les cadires per trobar-se sota la taula i treure’s la roba amb l’ànsia dels qui volen sadollar una set antiga. Amb la saviesa no apresa de dos animalons amb l’instint per brúixola s’ensumaren sentors ocultes, es lleparen les pells i s’engraparen les carns amb una avarícia aterridora, conscients del pou sense fons que s’obstinaven a omplir. Joana, amb un gemec breu i primíssim, celebrà que el cos d’ell ja l’habitava. Va clavar-li les ungles a l’esquena per exigir-li que, amb cada esgarrapada,  augmentés la intensitat de les embranzides. Quan l’orgasme  inundà els seus  ventres, amb aquell mantell de llum encegadora condemnaren a l’exili tota imatge que els encadenés a la infelicitat. Com petits ninots de Vudú, els espectres d’antics amants maldestres, àugurs de malsons trenats amb mans inhàbils o llençols amarats d’absència, es deixaren crivellar per les mil agulles d’aquells xiscles que semblaven no voler expirar. 

A les set en punt, tal com havia anunciat, la Marga va obrir la porta de l’oficina d’una revolada. Va somriure davant la badada innocent d’aquell parell de cossos adormits sota la taula, embolcallats en una abraçada tan intensa que gairebé els obligava a respirar compassadament i a l’uníson.

A la pantalla de l’ordinador, pampalluguejava la contraetiqueta perfecta.

Ventura Galiana

418      

L'aigua és un rodamón

per la meva pell,

pels meus nusos de solitud

que despulla les genives ferides.

Després del seu perfum,

només els plors

trenquen la pluja del silenci,

quan la nit obre els armaris

de tants vidres sense mirades.

Les campanes toquen a destemps,

les meves ales batent els meus ulls

per entrar dins el cor.

15.11.24

519    

Tot hi és dins del silenci.

No es tan sols la música

que envaeix els nostres sentits;

és la força en com el teu cor em tracta,

quan escrius

als meus llavis de paper

sentiments a flor de pell;

de vegades,

com una gota pel teu mirall,

on es reflexen petites històries

d'aquest món que borronava

en la teva mirada;

em poses unes gotes de temps,

al cor,

vestint-me, del teu temps,

amb batecs

que em donen força

per tot seguit, seguir caminant

pel laberint de la vida.

En silenci,

només per omplir-lo de tu.

29.11.24

520  

Amb els dits desbocats,

se n’anava el goig de les mans;

i amb el temps,

els peixos de la memoria avall.

Encara duia

a les mans, cançons de l'aigua.

Recordo aquesta nit,

ara als braços de la Lluna,

veient la pluja

sobre la terra nua,

no cerco cap rosa;

només, la memòria.

15.12.2024

Paul Martin

La vida de los otros

Rojo brillo.

Aliento de oro y grana

cuando por la mañana

nace el sol.

Siendo yo aún un chiquillo

a veces despertaba con desgana.

Hoy espero el rubor en mi desvelo,

cuando el azul ya anuncia madrugada.

A menudo me pilla trabajando;

será cosa de edad o de afición;

tal vez de devoción a lo que hago,

de no poder dejar la luna sola,

su silencio, su luz, su compañía.

Serán solo las letras

que enlazan las palabras

y que con sus cadenas

me arrastran hasta el alba

y me condenan

a este insomnio tan rico en armonías.

El sol anuncia ya con su fanfarria

de nubes en sangría el nuevo día.

La montaña florece en fantasías,

el mar apaga luces y despierta.

Los dedos se me vuelven en hormigas

de incansable fatiga entre las teclas.

Tomás espera vida junto a Ana,

Tassis vuelve a soñar

que aún está vivo,

y veo amanecer por mi ventana,

me preparo un café,

bebo y prosigo.

Aún queda por venir

Después de haber vivido,

aún me resta al descanso un poco

de esperanza tardía por llegar,

por desabotonarse en mi camisa,

por brotar en mi pecho rota en flor,

por desvanecerse y no volver

ya nunca,

por siempre.

Quizás será esa postrera huida

muerte o resurrección,

alivio o llanto,

que, al abrir de la herida,

pueda cerrar la vida

con encanto.

Aún queda por venir,

y aún está cerca.

Cerca de saludar y despedirse,

de vestir y vestirse,

de desnudarme,

de retorcerme,

de convertirme,

de convencerme

y de vencerme,

al fin, 

y deslumbrarme

en tanta certidumbre,

con tanta incertidumbre,

aún por llegar. 

Vicent Pallarés Pascual

MIGDIA FEIXUC

El migdia es feia feixuc, 

la ciutat ho empitjorava.

Errors que volaven lents 

com pesades fulles de figuera

al juliol.

Era trobar-se al principi del dubte?

De tornada, 

els arguments rondinaven 

per algun indret del meu cap.

Moviment de planetes, 

pensava.

Tot hagués pogut ser diferent, 

un cotxe que no hagués passat, 

el gat que miolava en aquell moment.

Aquella tenda que tancava les portes,

la campana que tocava a destemps.

L’hivern que no volia arribar

a trucar les portes

porugues del so del picaport.

La ciutat que oblidava làpides

amb els pas dels dies.

Cúpules s’esquerdaven a cada mirada.

Bitllet d’anada. 

Tal com succeïa no sabíem tornar.

El vol del coloms que no 

estava marcat en la ruta.

Havíem, potser, oblidat 

el noms

dels vents que colpejaven

els vidres.

Carrers que es feien laberints,

llums caigudes,

mentre canviaven les formes.

Algú va dir mots,

ara fulles,

que potser creixien 

però no ens vam adonar.

S’intuïa un funeral

però sols s’intuïa.

No el vam arribar a veure.