Manel Alonso Català

Ulls per a recórrer
amb carícies anònimes,
fugitives, clandestines,
les textures pretesament secretes
que s’oculten sota els plecs
fluids, sonors, d’un poema.
Ulls d’una avidesa addictiva,
perseguint caravanes de mots,
que ens demanen i s’atorguen
un vers més encara
per al gaudi comú.



Oïda per a escoltar com s’aproxima,
esmortint amb el tou dels dits,
la queixa dels vidres trencats de l’alba,
el gat incombustible de les hores;
eixir al seu encontre i agafar-lo al braç com un nadó,
acariciar-li amb sol•licitud el llom i la papada
i creure descobrir en el seu ronroneig
els jeroglífics indesxifrables
del perquè de tot plegat.


Olfacte per a desemmascarar
la flaire que retorna la imatge primigènia
del primer somriure que ens va seduir
i que vam anar perdent en el pou obscur
i sense fons de la memòria.
Olfacte per a ensumar el rastre
d’un miratge ingenu que s’oculta
darrere de l’ombra de les excuses
de totes les recerques.


De la col•lecció de poemes inèdita Per a què?, de Manel Alonso i Català