Cinta Moreso Rué

Dona!

Terra, aigua,
sol, saó,
planura llençada al vent,
infinit, sense horitzó.

Roquissar que al cel t’arrapes,
enfilant drecera amunt.
Xarxa de núvols lluents,
pluja d’estels, dona, llum….

L’univers s’obre de cames
esperant dolça llavor.
De la vida ets receptacle.
Crits de part, dolor, suor…

Ets la companya adient,
ets la núvia que hom vol,
ets l’esposa desitjada,
ets la que lleves el dol.

Pelegrins en la planura,
guspires i estels al vol.
Ets la mare medicina
que apaivaga tots els focs.

Per això, quan a l’albada
de l’astre la calentor,
ballada bella poncella,
d’un marge amagat racó.

Sonen d’argent les trompetes,
pluja de mel i de flors.
Salten els rius , les rieres
i s’alegren tots els cors.
Dona, mare, vida, amor…


Les meves arrels

Fusta d’olivera farga,
flor de “mostra” que blanqueja.
Grassa de l’oli que xucles
del cor de la nostra Terra.

Verds els ulls de bargalló,
Fil marró que lluenteja.
De veure’t sempre tenim
tanta la mirada plena,
que els esguards
vessen la llum i d’oli és
la llàgrima que ens vessa.

El cos cargolat, vella olivera,
si “contarelles” poguessis,
quin cabàs a la vora del foc
n’abocaries i paint
el plat de col i la sardina
tants de secrets com arrugues
contaries.

M’explicaries qui sóc,
somnis de dolça infantesa.
Quan jeia a la teva ombra
sentint la tèbia “falera”
somniant coses per venir.

Encara recordo el vent,
quan bressolava les fulles,
i pentinava brollant
la verdosa cabellera.

Ets una festa als sentits;
Al mirar-te,
amb el romaní olorar-te,
escoltar el vent abraçar-te,
vella amiga l’olivera.

Perds la vida cada any
quan les olives t’escarren
i ens tornes a donar la vida
tastant l’oli que ens regales.

Quin fruir per al gust,
fusta d’olivera farga,
flor de mostra que blanqueja
grassa d’oli que xucles
del cor de la nostra Terra.


Jesús