Gerard Llorens De Cesaris

Corre, crida, mor

Avui l’alt tribunal surt de cacera.
Pren a Catalunya com a objectiu
desplegant urpes de les seves arpes,
com fera ferotge, símbol del mal.
Presa ben fàcil, a ningú estranya
i així, tot calm, anem a dormir.

L’aire de la nit, entrant per la porta
deixa una pregunta sense resposta.
Per què no desperta la gent del poble
al veure aquesta cultura morir?
Tots hi pensen, inclús algun somia.
Pels carrers de foscor asfaltats, un jove
corre, crida, mor. És la nostra fi.

Avui l’alt tribunal surt de cacera,
per què collons no li fotem barreres?

Ai catalans

Ai catalans, us puc dir que us estimo
com uns germans, com una gran família
lligats per la terra esclava d’un poble.
Ai catalans, puc rebutjar sentències
o agenollar-me, feble i desvalgut,
com faria un pobre davant el ric.
No, catalans, Espanya no és tant rica
com els prats i les ribes que ens envolten,
o les melodies, pures i vives
que es fonen en una única força.

Ai catalans, no us puc dir que us estimo
si sou covards i no lluiteu tots junts.

Els peus fora de la fossa,
Els punys llestos per la guerra.


Últim crit

Peus escaldats, travessa massa llarga
com les simfonies de les botigues.
Terra covarda, escriuen els soldats
que per la pàtria tinta han vessat.
No hi ha cap temple, sols unes maletes
com làmpades d’il•lusió als ulls.
La sang prou freda per marxar, no corre
per les meves venes. Fidel al poble!
Fills de la posta de Sol escolteu
l’orgull d’una veu que agonitza, morta.