María José Franquet Álvarez

Riu avall

Se m'escapen els mots
riu avall, peixos
bojos en desbandada.
La rauxa em fuig
darrere les roselles,
tan roges. Fins i tot
el seny les persegueix
embadalit,
sense memòria.
El vers més amagat,
un llargandaix poruc,
s'estira al sol
i plàcid, riu.
No hi ha poema.

Nit

Et saps el vespre que mor.
No t'és indiferent mai
però no l'acompanyes.
T'estimes més tancar els ulls
i sentir el tacte rugós
d'una escorça vella.
Resseguir-li els solcs,
que també són nit.
que també són teus.

Mar

Dius que l'aranya no té boca.
Dius que aquest cel gris no és el teu.
Dius que en la intersecció no ens trobarem.
Que aquestes flors grogues són ben reals.
Que abans d'ahir és fa molt temps.
Que has escoltat tantes cançons.
No dius que ja has deixat de ser qui erets.
Que vols el mar.