XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

divendres, 21 de desembre de 2018

Montse Boldú Mayor


MUNTANYES DE POESIA


Quan la poesia puja per les escales,
cada esglaó és un vers que s’enfila
cel amunt. La poesia matina;
surt del Coll de l’Alba feta un sol; tèbia
com un amic, acarona, amorosa,
el cim de Caro amb mans de plata
i rajos d’or envellit.
La llum presta claredat a l’abisme.
Al seu pas suau, lleuger com un bes,
deixa petjades blaves sobre l’espígol
i fa créixer les paraules entre els pins.
Al migdia, poderosa i vibrant,
crema l’aire en una orgia de mil flames
i cala foc, incendiària, a les venes de la gent.
Tot és immens en el paisatge: il·limitat
si mires al zenit; il·limitat sembla,
també, als meus peus,
el Delta de l’Ebre des del Portell.
El perfil de roca viva planta cara
a uns núvols que li fan de mantellina.
En tot l’espai que els ulls, àvids, abasten,
aparentment, tot dorm; ni una ànima es mou,
cap eco no ressona. Tot d’una, però,
l’atmosfera palpita de goig
i es transforma tota l’escena: el vent de dalt,
tresor de ritmes, no calla ni una nota;
t’omple els pulmons d’una aroma imprecisa,
s’enjogassa amb els boixos i treu la pols
a les carrasques i a les brolles d’eriçó.
Sobresalta les fulles, les aixeca,
les posa en estat d’alerta i, a les palpentes,
en desxifra cada un dels seus contorns.
Sento una urgència  sensitiva
de guardar-ho tot en la memòria.
És tan bella la muntanya des de l’entranya!
Està feta de gris llunyania i de prop, s’engalana
amb totes les gammes del verd més lluminós.
Ai! Tant de bo, en aquest paradís,
en la terra que m’ha vist créixer,
puguin, algun dia, trobar repòs
les meves modestes cendres agraïdes.

1r Premi ex aequo Escales que pugen al cel, Mas de Barberans 2018


JA NO TENIM EDAT

Ja no tenim edat
és un regal enverinat
que un benintencionat amic
ha endolcit amb mel de carxofera.
Ja no tenim edat!
Ho diu, em mira i tots dos
sacsegem el cap dreta i esquerra, esquerra i dreta,
mentre tanquem els ulls amb posat saberut
com si ens donéssim l’un a l’altre tota la raó.
Ja no tenim edat
és un vestit cenyit
embastat amb fil de cuc ben arrupit
i rematat amb punt de cadeneta.
Si quan canto desafino,
si a deshora dic: T’estimo!
si el meu riure és esclafit
o no és formal el meu vestit;
si abraço i em deixo abraçar
o si t’engresco per anar a un festival,
què et podria dir?
Que per a mi no passen els anys?
Per a segons quines coses, confesso
que tinc sempre la mateixa edat,
la de fer el que em fa feliç
i la d’intentar fer feliços
els meus veritables amics.

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici