Manel Ollé Albiol

CARTA PER A L’ AURORA SETCASES 

  (Li l’escriu, el seu germà Guillem.  Setantè. Barquer molt a contra-cor, i només   per la necessitat d’ accedir als bancals de l’altra riba. Sol·licitat  guitarronista de rondalla.

 Darrerament coixeja, perd la vista  i, a pressa feta, l’oïda.

 Ha estat   el darrer vaquer en actiu de tota l’Horta Baixa.)

  *   * *

Catorze de maig.

El dia s’ha llevat gris i  plovedor, i no s’ha esbargit,  fins a migdia.

Llavors    l’oratge, ha girat, de sobte,  a ventoler.

S’han   rebatut,   els finestrons i  els careners, de la quadra,

i s’han  esclopat les brocades més  ufanoses de la parra.

Les  rieres    desguassen rebugades  tèrboles, 

remolins  de canyes, de   brossa i de senill.

Avui, que no es pot sortir  al de fora, i t’escric. 

Veiguesses  el camí tot enfangat!

Tolls i  bassots arreu, carrilades amerades,

i l’hort, com si fos un arrossar.

Aurora, 

Et  recordo:  alegre, vital, il·lusionada,

pels aufalsars  que tintaven de morat la vora  del riu,

pels tarongerals   de més amunt, 

per les oliveres platejades del caient.

Aquelles passejades curtes, els  treballs agradosos,

l’escalada de farratge diària, i sempre que podies, ens ajudaves.  

I encara,  m’arribo a imaginar 

que un dia, em cridaràs de l’entrador:

“Guillem, juny l’euga! Hem  d’anar a l’estació!”

Ja no recordo quants   anys fa, que ni passa,  ni s’atura, cap tren, al nostre poble.

O  Potser  ens retrobarem,  a l’albereda,

just,  a l’estallador de la bassada, on l’aigua, sembla espillar-se,

en melangiosos meandres d’emperesida malenconia.

El teu refugi estival: el casunyet  de la bomba,

observatori privilegiat d’aus aquàtiques,  a tocar de la resclosa.

I et tornaré  a preguntar:

Què  t’agrada més? Llegir poemes o  dibuixar moixons?

I tu, per tota resposta, només  somriuràs. Com sempre!

Fou  també un catorze de   maig, ben ufanós,

Ornat de tiges, d’esclat,  de brosta, de verdor a lloure, de flors.

de  rossinyols delerosos,  a l’eixaure, entre els  canyars i la ribera.

Els sarsets es capbussaven,   res no es temien de nosaltres.

I els perdíem de vista i retornaven, una i mil vegades.

Era una  tarda, tranquil·la, lluminosa i clara,

Em digueres que te n’hauries d’anar a  fora.

Seria  una estada,  de prova, a causa   dels estudis.

De moment, només uns mesos, potser  un curs sencer,

caldria aprofundir i perfeccionar  un altre idioma,

cursar  una especialitat, que aquí, no s’impartia,

però que just  en acabar, tornaries.

Has  tornat, certament, poc, i sempre amb presses,  de visita,

i mai  per a quedar-te,

Només estades  puntuals,

cada cop més breus, i  més espaiades en el temps.

Tots aquests anys, i fins al dia d’avui, 

he tingut cura de les  coses que et plaïen:

La vella muleta, l’amanosa Barquerola.

Repintada sempre de blau, com  tu volies.

El xarret: quina gràcia! dos seients, més aviat,  escassos,

i  l’espai  just, on encabir-hi, a més del berenar,

una cistella de cireres, o un basquet de mandarines.

Avui, definitivament ancorat, empolsegat.

Sepultat  per sarandes, sacs garrofers  i mil diversos ensimboris.

Les bicicletes, per anar a estudiar a Tortosa 

amunt i avall,  sempre seguit.

La  cistella de bàsquet.

Coses, totes que, en  aquells anys, t’agradaven, 

Avui,  t’imagino, en el  país on vius,

Tot  de prats assaonats, de vinyes emparrades,

enfilades per uns  turons suaus. 

Amb ciutats ben planejades,   de carrers amplis i nets,

I d’una  gent culta,  educada i amable

Abocada, com tu,  a l’estudi, el lleure  i el treball.

De vegades, m'arribo a imaginar, que al cor de l’hivern, 

enyores la tebior del sol rialler d’estes riberes,

amarada avui, d’una flonjor, de tot  l'esclat de la primavera

que s’escampa per arreu, en la tendror de l’ herba,

pels bancals  i els boscos de  ribera.

Ja fa anys que ens  va deixar Ruella, l’ euga ardenesa,

mansueta,  tranquil·la  i manyaga,

que tantes tardes d’estiu,

ens pujà al  pla de sant Martí,   

Aquells, foren per nosaltres, temps  esperançats.

Aquest poble, de gent atesa i generosa,

d’hortolans abnegats, de  músics de banda,

d’hàbils artesans:   terrissaires i cistellers, 

de  dansants fluvials infatigables.

Potser, tot plegat,  et pot semblar

el nostàlgic  record d’ una vella  pel·lícula, 

Per aquests verals, malgrat la pluja i la primavera, 

no tot són flors i violes.

Han empresonat la Carme,

l’has  de recordar,

aquella xiqueta, del teu temps,

o un pèl  més jove, 

que venia a comprar llet  i sempre preguntava al iaio 

per  les riuades més crues.

Aquella xiqueta, està avui, amb tot,  de bona gent, empresonada.

Arribats a aquest punt,

se’m fa un nus a la gola,

me s’entelen els ulls, 

i em venen unes ganes enormes  de plorar.

I ja no puc,  seguir, amb la  carta.

Deso la ploma al tinter, i fortament colpit, callo.

Mentre  m’empasso amargament, un devessall de llàgrimes

i poso, per ara, a l’escrit,  el punt final.

Salutació  als poetes de la Cala

Voldria amb unes senzilles paraules

retre-us  un cordial  homenatge, 

poetes  de llarga  trajectòria,

adreçar-vos el meu agraïment

en record de  tantes tardes, ran de mar,

On  fa de  bon rimar   poesia i esperança.

I alternar les lectures dels  poetes consagrats,

amb les veus emergents, 

que tot just ara, comencen a rodar,

entre assaigs i  provatures, 

i miren  de trobar la seua veu,

i   descobrir els recursos  immensos de l’idioma.

la  música inicial dels primers versos.

***

Perquè canteu a  l’amor, a la mar, i a la vida,

les esperances, els records, les fantasies,

les  salabrors i les dolceses. La nit i el dia:

és la vida mateix,  la qui raja o vessa,  a cada vers.

I,  a més, mar, més vela. I voleu  la mar i les arenes.

I cerqueu  les paraules, com qui, d’un tresor immens, 

en fa una  tria de joiells preciosos,

per tal de guarnir, de dalt a baix, tot el poema. 

I amb  paraules  quotidianes definir  conceptes elevats.

Mentre l’oreig   balanceja, juganer,  la barcada,

baixo, lentament,  els graons de la vila, ran de mar, fins tocar l’aigua 

Escolto el recital. Visc i veig, l’ esclat de llum,

Tot de  veles desplegades,  a la bona mar de l’esperança.