Albert Gavaldà Irujo

Ciutat

Plena de nens que només sabran
coses que jo sé, i que no vull dir-los.

Gabriel Ferrater, «La ciutat»

Drets carrers per fugir de mala gana

dels llocs on estimaves,

que ja no et portaran

fins als angles de cos

on s’oblida la injúria del temps.

I els munts de viatges en metro,

de paper per mecanografiar

que comences a aprendre a dir-ne

anys que se’t fan

i se’t desfan als dits de tants silencis.

Cremada terra de ningú,

ara que tu te m’esparraques lluny,

sense gens de refús

de l’alterna mà forastera

que no et durà res meu,

cremada terra de ningú.

Més estranger, ni em moc de casa:

enlloc no habito,

res no m’habita tampoc i tot és

sensiblement absent.

Ciutat, puta. Numero deus

impari gaudet, sento que crida

la irrisòria veu de blaus difunts

als retalls d’horitzó

que s’ensagna d’un sol

més.

        Quan no trobes en quina cantonada

desempallegar-te de tu

i perdre’t dins la ciutat sense cor,

sense complaure’t en els déus sinistres

de sets i fams simbòliques.

Furetejo papers d’altres.

                                      Aquests

es besen.

               He escoltat tristes paraules 

secretes que no m’han dit res de tu.

Navata, 1992
De Poemes d’Abissínia (Pagès Editors, 2019)