XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

dijous, 11 de febrer de 2021

Raimond Aguiló Bartolomé


 

ROMA

                                       

On te’n vas, Tarragona, esperit provincià,

que has vençut el desmai, has trencat la becaina

              i te’n vas dret enfora amb fums tan desusats,

            fatigada talment d’antiga majestat?

Ramon Comas

 

És molt d’hora per anar arreu

i molt tard per romandre impassible

veient com passa el temps des de casa.

La ciutat ja no somnia, s’allunya

la platja rebregada dels estius

i retorna dins la fosca la penombra

del gris, la buidor de les barques,

el presagi d’una mort anunciada

i lluny, al Montsant, les vinyes altes

arborades de nou per a la batalla.

 

Al descobert, l’embat d’un nou dia, 

l’angúnia de saber que avui arrelaran 

promeses al passeig de les Palmeres, 

enmig de les branques mal esqueixades

per un vent de l’oest. D’allà estant la gent

no esvora cap avorriment per no sentir-se 

com ella, desolada a la barana, encarcarats 

els dits i guaitant les onades des del Balcó 

on passa les hores mortes fent veure 

que és viva en un naufragi de mar girada.

 

 

No té escapatòria ni cau secret,

ni deures per fer a casa. Rambla avall

la vida és com sempre, funcionària

de províncies i subsidiària, també,

amb un feix de mirades buides

i vòmits encetats a les voreres del dissabte.

Els edificis corporatius semblen

foscos vaixells que mai no arribaran a port;

pirates en zel cercant les illes del tresor

i reprimint la buidor que tenen les hores

escampades per l’asfalt a la mitjanit

com la gent d’aquí i d’allà que esgrafia 

la misèria al ras, on hi ha el monument 

als herois i una institució que ens vigila 

els dies i les hores com si a ella li anés la vida.

 

Tot ve d’un temps antic, tan vell

com la bella Roma, on s’amagaven

els crancs i les pors embotades 

en el vers fatídic i prematur d’una oda nova

apaivagada de sables i solemnes processons.

I no entenc com encara de tu m’enyoro.

 

A Pilats els morts segueixen empresonats.

A l’Arrabassada campen ànimes en fals,

òrfenes, vingudes a peu de la Savinosa

per la passera dels dies oblidats en el prodigi 

d’una postal antiga. Un fet mandrós t’escurça

les primeres hores immòbils de la tarda, mentrestant 

el crepuscle, de biaix, il·lumina la Muralla.

Cèsar, victoriós, es llepava els dits i nosaltres

vençuts i desarmats rendíem vassallatge.

                                                                   

No has tingut encara la sort d’escriure

el que sembla un poema i tan sols

és el record perenne que t’acompanya,

                     el vent que mar endins empeny la vela.


0 comentaris:

Publica un comentari

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici