XIII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

La Mostra Oberta de Poesia a Alcanar és una trobada poètica que acull diverses tendències poètiques al voltant del Dia Mundial de la Poesia

dijous, 11 de febrer de 2021

Tomàs Camacho Molina

 

CAMBRA D’ESTIU EN DIA DE TEMPESTA

A Manuel Pérez Bonfill


La terra, assedegada, demana pluja.

Les pobres bèsties que habitem

sobre la seua superfície

estem rescalfades, sudoroses, tenses.


Diries que vol ploure

i no ens atrevim a sortir al carrer.

Les estances tancades

van acumulant tensions,

l’aire està elèctric.

Les mans es passen pel front;

la suor degoteja

sota les aixelles.

Una olor acre

ho impregna tot.


Els xiquets no paren de xisclar.

Les pilotes reboten contra les parets.

El iaio no pot dormir

i els pega un parell de crits.

El pare ha acabat d’escurar.

Se sent per tot una olor de rovellat.


Els jóvens festejadors

aprofiten el son de la tarda

per a acostar-se a les cambres

sense ser vistos ni sentits.


Canten insistents les xitxarres

a prop de les oliveres.

El desig s’acumula a la gola del xic,

i gairebé l’ofega quan, sigilós,

s’atansa al llit.


Ella dorm, o fingeix que dorm,

perquè se sap que, íntimament, l’espera.


Els menudets criden pels carrers

indiferents a la cremor del sol de tronada.

Tothom està dormint, o intentant dormir.

El matrimoni seguint el seu costum

s’amara de les suors respectives

en una confiança de dècades.


Els iaios s’adormen al sofà,

des del fons del passadís

se senten els ronquits.


El xic s’atansa, aixeca

amb lentitud el llençol

i es posa al llit fent coveta.

Ella fa un moviment lleuger

per a ajuntar-se…

Les mans d’ell passegen ritualment

pels llocs que a ella li agraden.

Tot esdevé, com sempre,

amb un frec que ha de ser,

per força, suau; i amb un esclat

silenciós.


En el passadís es mesclen

els silencis i els ressons.

Pura vida en la seua contenció.


Comencen a caure unes gotes,

s’aixeca la pols acumulada dels dies secs.

L’aire s’impregna del meravellós olor de terra.

El ritme de la pluja s’intensifica,

va rentant les tensions acumulades,

els secrets mai dits.


Les criatures es refugien.

Ells adults se senten alleugits.

Els trons són forts, però no espanten.


Corren els rierols de l’aigua pels carrers,

van a parar a l’androna

que s'endurà tot.


Queda un aire renovat, net.

La vida recomença.


2 comentaris:

Blogger els viatjants ha dit...

Sembla que m'hi he trobat a aquesta cambra i he olorat l'olor de la terra mullada del carrer.

12 de febrer de 2021, a les 7:11  
Blogger Tomàs Camacho ha dit...

Gràcies!

13 de febrer de 2021, a les 17:47  

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici