XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

dijous, 4 de febrer de 2021

Vicent Pallarés Pascual

Els mots insalvables


I


Eren insalvables els mots de la joventut

i els he hagut d’acomiadar.


Els jorns han desfet la pedra,

les senyals s’han acreixentat.

Es veia en ells una limitació

i ara són víctimes del tràngol.

Els dubtes que contenien 

m’han despertat temences,

s’ha trencat el rocam que els protegia.

Potser he vist massa clares les falses certeses.

M’he convençut,

tot i que m’és difícil prescindir d’ells.

Ells m’han donat la mà durant aquest viatge,

però no em pertanyen ja.

Em sap greu per les esperances que contenien,

pels auguris que vaig invocar

i la rebel·lia que bullia en aquells vergers.


Reconec les absències,

recullo la invisibilitat vers alguns morts.

Sóc benèvol amb les paraules 

que no em serveixen,

no els declaro venjança.


Els agraeixo que foren part d’aquest ofici de viure,

enrunat a cada canvi de lluna.


Ho sé: un abandonament sempre comporta pèrdues,

que, de vegades, no puc abarcar.


Obro les mans, llenço una xarxa per recollir

instants, jorns, dubtes i desitjos.


Ara està inclosa a la llista la incertesa de l’horitzó,

reialme que perdura al foc dels àlbers.

Se’m deixa acaronar el seu tronc vell,

ara cau on habiten abdicacions.

És un brancatge que perviu en mi

on corre la mateixa saba.

He hagut de deixar caure 

una part de la meva corfa,

peatge pagat en aquest viatge.

Ara baixo, a poc a poc, gorja avall.


Tinc por de la nit que ve

i m’arrapo a les parets.

Palpo el silenci de les fotografies que es desfan damunt la pedra de les tombes:

persones amb els ulls oberts

que no saben de la defallença ni de l’aixopluc.


II


Habita la impossibilitat de retornar als camins perduts per escletxes de cel perdudes.

Ja no existeixen empremtes i si les hi ha, 

les desconec.

Em miro el cos, que dessagna records que creia oblidats.

Cec, no els havia vist en el moment del seu naixement.

Tampoc havia apreciat la crescuda del seu herbatge:

cadells que s’amagaven en caus dintre d’arbres.

Fets senzills que esdevenien,

silenciosos a la meva mirada.

Sols els reconec quan comencen a fer remor,

quan el seus passos comencen a onejar.

Me’ls escolto i pateixo perquè no trobo la paraula justa per a descriure’ls.

Sols sé dels seus indicis.

Són exilis de nosaltres mateixos, sense rumb 

ni passaport, que, de vegades, s’il·luminen.


0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Inici