XII Mostra Oberta de Poesia a Alcanar

dijous, 4 de març de 2021

SUPLEMENT DE LA XII MOSTRA OBERTA DE POESIA A ALCANAR

 POETES PARTICIPANTS AL SUPLEMENT DE LA XII MOSTRA


Miguel Jiménez - El Taller de Zenón

Alfonso Aguado Ortuño

Helena Martínez-Ferreruela

Francesc Xavier Forés

Montse Farrés Ubach

Miquel Reverter Aguilar

Ana Maria Franco Vaqueras

Andreu Alanyà

Roser Iborra Plans

Santi Borrell

Manolita Arrufat Sales

Mario Campaña

Toni Perulles i Rull

Teresa Domingo i Català

Maria Mingorance López

Josep Juan Segarra






Miguel Jiménez - El Taller de Zenón



             



 Alfonso Aguado Ortuño




Helena Martínez-Ferreruela


Mai no sabràs si eren les lluernes

o llambregades breus de la consciència

les llumenetes albes dels teus vespres,

sota la volta argentada.


La il·lusió del concent* de les estrelles,

l'alquímia de la música acordada,

pampallugues tot, creu-me, i arrogància.  


Mai no sabràs si eren les lluernes,

rellucant bòrnia per la claraboia

només amb l’ull de vidre.  


* concent: harmonia resultant del cant polifònic 

Mentre et mudes amb l’hàbit

d'un engany necessari

em pregunto

quin dels teus jos maquillen

els teus ulls nàufrags,

si saps que veus només 

el miratge, la imatge

geperuda al dessota;

que la lluna és fosca

si el sol no l’emmiralla.     



Francesc Xavier Forés







Montse Farrés Ubach

   Instint



T’escolto i penso amb l'instint, 

aquella percepció intuïtiva,

que s’encén i dispara trets

que la sordesa no veu.

Quin sentiment més amagat

roman rere capes 

d’inconformisme social,

conviu amb la impotència

i amb un amor absolut 

tintat d’esgotament físic.

Aquella fulla que sura

i el corrent bandeja sense remissió.

Intolerable la deserció!

Lluita sense sortida

ni horitzó que enlluerni.

En tu recau tota la línia 

de comandament i els galons

d’aquesta lluita.

No ho saps. Si decaic,

tu ets la força que em mena endavant.


Miquel Reverter Aguilar


EN PERILL


Perquè existeix el perill, recorda que existim,

que encara que tinguem por de saber-ho,

no ens deturarem mai de traçar

avisos farcits de recomanacions:



En cas de ventada, agafa amb força les dates, el dia, els adjectius

que t’assenyalen  i t’inventen,

l’esperança que tremola en els semàfors,

la llum darrere els finestrals,

l’amor replet de cicatrius.


Fins que no ho perdem tot,

no ens adonem d’aquell esforç

que ha comportat arreplegar-ho. 



En cas de fred intens, són d’agrair

certs adverbis de temps, de lloc i mode,

la inestimable presència de qui estimes,

la seva forma de tancar la porta de la llar,

el seu estudiat assessorament

a l’hora de tapar-nos amb la manta

i veure què és allò que la vida

espera de nosaltres, mentre el termòmetre

escalfa el mercuri i les metàfores.


En cas d’incendi,  trenca, amb calma,

cada una de les rimes d’aquests versos,

per saber si encara crema el  foc a l’altra banda

de totes aquelles paraules incendiàries. 

Avisa, a continuació, al poema d’emergències.

Per molt insignificant que pugui semblar la flama d’aquelles lletres, mai no es pot saber

l’abast de les seves conseqüències.



En cas de naufragi, hauràs de mantenir la calma, 

procurant que les idees no entrin en pànic,

posant atenció a qualsevol senyal d’inspiració.

Els experts recomanen sempre tenir a mà 

una sèrie de complements per si tot fes aigües.

En cas de pluja intensa i poètica, 

et tocarà moderar la velocitat

i, si fos necessari, deturar el poema.

Seria bo no prémer l’accelerador i estar atent, complint tota aquella senyalització vertical que el cor i certs sentits t’aniran dictant.

Compte amb les andrones obstruïdes! 



En cas de virus, queda’t a casa,

que s’ha desconvocat la vida externa,

Allà ara hi ha un temps sense batecs,

sense mida ni versos, on cada raconada

reclama amb urgència certes ombres 

i l’enigma d’hipèrboles descalces 

que ens recorden per on transitarem. 

A dalt, els núvols amb passes de memòria

que no encerten a entendre aquella espera.



No hi ha paraules inútils, i ho saps,

quan la solitud fa acte de presència

i la nostàlgia deixa petjades silencioses

amb un rastre de pena desvalguda.


Les persones ferides són perilloses,

saben que poden sobreviure a moltes coses,

fins i tot, al més alarmant dels poemes i el seus riscos.


Anna María Franco Vaqueras


La mañana despierta al filo de las sombras.

Trae con ella un cielo de pasión y fuego.

Y aunque las sombras no sigan ahí,

el futuro es muy incierto.

Faltan verbos, palabras, para definir

la inmensa pandemia que nos ataca.

Aún así, me niego rotundamente

a ser pájaro de mal agüero.

Estamos ya a vísperas de febrero,

y la pandemia no la detiene nada,

el holocausto sigue creciendo.

Expande cada vez  más y más sus tentáculos,

sin vocerío alguno, en el más infinito silencio.

Trae una inconmensurable hambre

de engullir vidas, sin mirar edad,

que sin preámbulo alguno va tragando sin piedad...

Y yo..., yo camino sola, 

despojada de cualquier sueño.

Liberándome de toda culpa del ayer.

Hoy deseo ser liviana en el tiempo,

para habitar otras costas, surcar otros mares,

donde las letras, los sueños jamás naufraguen.

Reinterpretando mi sentir a diario,

con esa inocencia tan mía, tan humilde ella,

que de todo dolor y rencor me libera.

Hoy mi sueño, mi deseo es poder seguir amando, viendo, abrazando,

a todas las personas, seres queridos que amo,

y de que no me los robe la omnipotente pandemia.

Mucha salud y vida para todos, 

para que podamos seguir disfrutando

de la poesía, de las letras.


Andreu Alanyà



Fulla a fulla s’allargassa el crepuscle

bevent a glops un solatge amargant

per combatre més enllà de les paraules.


Ara em despullo sense pors

amb pell xopa de fang i sal.


Ara em convido a mi mateix

a sentir el batec desmesurat,

ardent, nu i temptador

al llindar d’una  nova porta.

Escandint  versos, m’ha sorprès la tarda,

trist, cansat i, com sempre, solitari,

tossudament m’engresco cercant paraules

que se’m presenten al blanc paper

generosament clares i profundes.


Declina lenta la llum de la tarda

i aprenc del vers la paraula mai dita,

acceptant el que soc sense renúncies

ple de llum, neguits i defallences.


Ara que la tarda fa més densa l’ombra,

els vents mouen el batall de la paraula

i l’ombra de la tarda s’allargassa

dubtosa i carregada de temences

amb l’olor de sal d’una mar llunyana.

Ara, germà, torna a ser temps de silenci

i la seua bondat callarà la mentida.

Deixem veu al sol i a la terra,

que parli el vent, els arbres i l’herba,

aquells ulls de mirada serena,

el gest amic i tots els somriures.


Brindem, germà, per la llum d’un nou dia,

pel desig d’un bes i l’enyorada abraçada,

i, calladament, apurem la copa

fent amb plenitud nova proclama  

amb el nou most ple d’esperança.


Ara, germà, deixa que parli el silenci

i d’ell en farem bandera.


Roser Iborra Plans



Set


Com un ocell

ferit

vinc cap a tu

per la llera eixuta

d’un riu

sense aigua.

Saurina,

busco la font

oculta.

Fes cassoleta amb les mans

i beu la meva set

a petits glops. 


Ocell


Alaestesa eixugo,

al bell mig del riu,

plomes que pesen d’aigua.

Sóc un ocell

espantaocells.




Aigua


El meu desig és una aigua remota,.

fa camins incerts per una cova  subterrània 

i a vegades és tan tènue que ni jo sé on és..

Sort dels peixos fosforescents, dins la fosca,

allò de mi impertorbable. 

Sort d’estalactites que escriuen les nits, les tardes:

rellotges de pedra que esmicola

una explosió de llum:

Les mans del saurí agiten l’aigua.


Espantaocells


Espantaocells

dels meus desitjos,

entomo la pluja

i s’aprima la palla

groga de sol.

De cua d’ull

veig o sóc una formiga,

i la seva ombra.

Pentagrama


Pentagrama d’ocells a la finestra.

Música endins escolto silencis

de boires atapeïdes, i escric

la por de l’arbre davant del fred

que el daura i el despulla.


Pentagrama de freds, aquesta albada

feixuga que no es desperta, lenta

de somnis com pedres a les butxaques

descosides. Música endins escric

recers de foc a la casa en runes

que no paro de somniar i bastir

sempre de bell nou; manobre

del temps que fuig, inabastable

i sorneguer, mentider i seductor,

amant i botxí, lleuger i feixuc,

ingràvid.






(Del recull NOMÉS SI NO MIRO VOLEN OCELLS)

Santi Borrell


POEMET


Saltar dins el temps 

(passar a través del temps).

És la vida que fa passar el temps.

Són els somnis que fan passar les hores i les nits.

Són les il·lusions que fan passar la llum.

És el desig que fa saltar el temps dels rellotges.

Són les paraules que fan passar els núvols per la finestra.

Són els ulls que fan passar la llum per l’horitzó.


Són els ulls que fan créixer les roses

Són les mirades que omplen les pedres de miracles.

Són els ossos que obren els camins.

És la terra que fa ballar les abelles.


Manolita Arrufat Sales

(Des de L’Onada)



Dedicat a tots els pagesos del delta de l’Ebre


Primer verd, molt verd;

després, de lo més dorat,

així és el delta de l’Ebre

quan segant-lo estan.


Voldria ser trovadora

de les meues cançons,


i cantar pel Delta dels meus amors,

transmetent els meus somnis i il·lusions,

trencant als meus paisans els seus cors. 


Habitants del Delta,

us desitjo lo millor

per treballar estes terres

amb orgull i amor.


A veure com es repara

la vida d’estos homes 

sent una terra tan rica

tinguin que viure pobres.


Vacances no les tenen,

ni tan sols les coneixen,

perquè van nàixer pagesos:

Criats dels senyors.


Voldria ser trovadora

de les meues cançons

i transmetre al món les meues opinions.

Governants de lo meus Catalunya,

escolteu en atenció,

Ja en temps del Sr. Lincoln,

ell abolí els esclaus.

 

Jo opino que tot això.

Molt aviat s'arreglarà,

perquè si no, les despenses

de buides no passaran.



https://youtu.be/WTioO3kfAec



Mario Campaña


A Bruno Montané


Ronroneo lejano del pensamiento

Cuando se marcha como un fantasma 

Y nuestras manos de tortuga se alargan 

hasta el hueco del corazón

La amapola escondida cuece

La carne cruda 

Esta es la hora 

En la mente una lumbre avisa

Nuestra travesía a ras de suelo 

Se arrastran velas del pasado proceloso

La misma desorientada memoria sangra

De océano en océano sopla

La alargada llama extinta.

 

Aquí tensos y arrepentidos dormitamos

Afluencia de nuestras aguas funerales

Turbulencia de algas consagradas

Aún puedo amar a todos los muertos

Priora la promesa de la vida, animal

Mordaz aventado en los caminos

Prosternados en los mismos templos

De noche las serpentinas salen de nuestras bocas 

Hacia las montañas de la cólera

Y nuestras mentes ruedan avanzando

Hasta desertar en el amanecer 

Cuando la alegría golpea en el corazón 

Y sus disfraces funerales 

En tiempos de exterminio bailaremos 

El bolero de la muerte unos a otros acoplados

Cabalgaremos sobre puentes sumergidos 

Sobre llanuras prodigiosas gozaremos  

Y aquellos muertos como botas y sandalias 

En desuso llevaremos 

A los innumerables vertederos.

 

En las inagotables tierras del Señor 

Todas las ventanas se levantan

Y se estremecen cuerpos calcificados 

Hasta que en la orilla vuelva a amanecer 

Como en los primigenios días de fiesta.


Toni Perulles i Rull


JOTES VERSADES i CANTADES


Visto faixa i mocador;

porto també blusa ascleta;

sembla que siga un sinyor

que durant tot  l'any descansa

i viu com un mariscal;

venc productes al rafal.


He passat per Sant Onofre

carregat de sacs d'olives;

el matxo tira del carro

i jo em sento com un amo;

al molí, hi descarrego;

i me'n torno, ja no tardo!


Ous i mel, a les aigüeres,

abadejos i sardines,

baldanes per a rostir,

cansalada per bullir,

llegums per a tots los dies,

que les boques hem d'omplir.


Tot ascarrant les ramades

m'he declarat a Cinteta.

Li he donat un pessiguet

molt fluixet a la galteta.

I li he dit a l'orelleta:

Tu, descansa una miqueta.


És exquisit l'all i oli;

el paladar l'agraix;

mira si anirà bé l'oli

que mos en llepem los dits;

hi suquem trossos de pa;

l'energia per a plegar.   (xalar, cantar, ballar,etc.)


Los domenges, los recaptes,

les viandes i gallines,

capons per a grans diades.

Au, Cinteta, no t'escapes;...

que les nits per les pallisses

ai! ben fort que t'hi agafes!


Lo molí de Soldevila

anava fent i així molia.

I jo sempre amb farinetes

sóc un valent jornaler,

que beu mistela a copetes,

i au!, dret, com se manté!


Me passaré a menestral

de cooperativa d'oli;

hi seré només vuit hores

i descansaré com cal.

No patiré soligueres

ni tampoc lo vent de dalt.


Donen oli les morrudes,

les fargues i sevillenques.

Si se'n posen de trencades,

de les tres classes i mortes;

i tot l'any  mos les mengem.

Quin munt d'olives pleguem!     (o molem!).


Baixo de la muntanyeta,

calçó curt, fet per Cinteta;

no em vull perdre la festeta;

que els pagesos fem fireta;

mireu bé quina n'he feta,

duc espardenyes de veta.


Treballem de sol a sol,

sovint a jornal de vila.

Si venteja o espurneja,

tot el dia pel bancal

tant si s’hi  llaura com si s'hi emposta;

nostra feina és un missal.


Vuit estrofes més a:

http://www.xtec.cat/~tperulle/webantiga/projecte/jotaoli.htm 


Teresa Domingo i Català


El duelo 



Mi Amado, qué oscura es la faz que lleva

a la muerte, qué lágrimas derramaré 

cuando la entrega pida su cosecha. 


Me encarnaré en esa golondrina que va detrás de ti, 

en esa hierba que conoce los contornos de tu cuerpo, 

en esas filas que resisten toda tu hermosura.


Mi deseo es una flor, y cuando muera, 

sobrevirá en sus semillas blancas,

en sus ramas intensas de fieras madrugadas. 


Seré un emblema del amor.


En mí lucharán las dos corrientes, 

y se abrirá el duelo en el que el ansia

llena sus pañuelos en las fuentes

en que el deseo se concierne. 


Y la muerte llega con su vestido de plata. 


Maria Mingorance López


Estries

Els gargots de la meua pell

són l'expressió d'una ànima agitada

són arrels que sobreïxen de la terra

són els focs artificials de la festa major

són els primers esborranys d'una novel·la

són els solcs de la terra on posar la llavor


Tu no hi veus ni focs, ni arrels, ni lletres, ni terra,

tu hi veus l'empremta de la nostra condemna


Brota del meu cos la poesia

que amb la mirada tractes d'embrutar



Sororitat


No m’ha calgut

cap caiguda desmesurada

per veure el fons del pou


L’eco de les vostres veus

m’ha notificat l’alçada


Xiclets en temps de guerra


Amb un mínim d'esforç

les tisores arrencaven

els xiclets de sota el pupitre


La pitjor injustícia, però,

és la que s'arrela endins


No hi ha tisores,

alleujo el dolor

amb la saliva dels mots


Brossa


Aquell crit

era com esgarrapar 

la brossa orgànica

i topar-te amb la fetor

de les restes

i amb la glopada induïda


Era un crit  

de temor anticipada

una espineta del brou

que havies cuit al matí

i que ara punxava 

les vísceres insistent

com el so d'un triangle percudit

 

Quina sort

la teua abraçada

que em retornava 

al buit oasi de l'úter


Josep Juan Segarra


A Mohamad Bitari, Palestina, Síria i Catalunya

(Inspirat en la seua “Maledicció de la terra” p. 20 al llibre Jo soc vosaltres. Sis poetes de Síria).


Delta /

Fugisser /

MAR /

Crits /

Desesperança /

Rama /

Seca / Rebrotaràs?

I si morint vius?

Com seràs?

On estaràs?

Respirarem submergits?

Com ho sabrem havent mort?


Emergits de la vida,

serem la pols històrica dels llibres,

i alguna lletra mullada sobre fons esgroguissat,

desdibuixada,

pels segles dels segles.


Lo teu fang anòxic n’és la prova

al voltant de la mort de les petxines.

I per sobre del fang, 

ulls de vidre!

Barrots de ciment al pas del riu.

Preses polítiques al cub.


Terra /

Presa /

Riu /

Alçat /

Algaravia /

Trencament /

Revolució /

Silenci /

Fertilitat /

Excés /

Pandèmia /

Mudesa.


0 comentaris:

Publica un comentari

Subscriure's a Comentaris del missatge [Atom]

<< Pàgina d'inici