Anna Maria Ulldemolins Soldevila

LA BADIA DELS ALFACS

Calors caniculars porta l'estiu,

aromes marineres du el codolar,

al davant s'albira un blau ben viu

des de dalt les timpes de la mar.

Talment com una bassa,

l'aigua és ben dolça i plana.

Mil sentors de sals i iode

omplen intensos l'aire salobre

i allà, molt lluny, a l'horitzó

en un bes apassionat i etern

s'uneixen el mar i el cel

fent-se carícies i afalacs

mentre unes barquetes,

menudes i juganeres,

es gronxen distretes

a la gran Badia dels Alfacs.

L'ETERNA JOVENTUT

I quan hom mira

aquella cara plena de solcs

que la vida hi ha deixat,

es fa difícil de descobrir

la bellesa turgent i delicada

que anys enrere havia estat.

Qui en recorda la frescor

d'aquella nacrada pell?

Qui veu al darrere la mirada,

de parpella trista i cansada,

la joia i l'esperança

d'un temps novell?

Però on no hi ha espills

ni personatges aliens,

el cor que batega amb força

dins aquell pit ardent,

continua sospirant

per una vida plena d'anhels.

LA GOTA FREDA

Fa dies que el mal oratge ens ronda

el clima està ben desgavellat,

arreu brama amb força la tempesta

i els elements, embogits, només fan malvestats.

I arriba l'hora sense clemència

en què de ple ens toca l'adversitat,

L'atmosfera s'omple de mals auguris

i cada cop estem més espantats.

La pluja, sense fre, es desferma

mentre el cel, tenebrós, s'obre en canal

i, amb aigua a bots i barrals, s'amara

tot allò que a la terra hi ha.

Les serres de l'extremal entomen la pluja,

però més ja no en poden empassar

i, arrossegant branques, rocs i terra,

pels barrancs pregons, fa cap al pla.

Diuen els vells que l'aigua té memòria

i cert deu ser el que se sap

perquè, quan tot el terreny se xopa,

grans rierades es deixen anar.

Les antigues lleres, l'aiguat inunda,

el diluvi sembla haver arribat

pobles, boscos, camps, tot ho arrabassa

i s'emporta el que pot, fins que arriba a la mar.