Jordi Sancho Parra

 

NEA PÒLEIS

Com n’és, de plaenter, recórrer estes ribes

de la mar, tan plana, amb la calma solcada

en ses aigües, i essent d’albí, encar més blava

estant de taques i escatxills, esmaltada,

i de paratges i fondes radiants, saturada.

Davant mons ulls es despleguen, com ventall

d’acolorit, formós gresol, un empiri de clarors,

il·lusió d’amor, estímul de vívid corall

que s’engalana i dona vida, que traspua olors.

I surt d’aquí i d’allà, un formigueig irreductible

que, assedegat, dels pits del pèlag mama,

i escorat cap a ponent, vincla el cos, indefectible,

als ulls d’Hèlios, com una abella que eixama.

I trescant, amb abjecta frisança, estes crestes

de daurats tenyint la mar, i de balls baix l’enramada,

s’alça als vents, engrupit, picant sons tucs purificats

el sant Vèneris, amb sa crin platejada.

I les restes òssies d’una antiga urbs, que afamada

recorria viaranys de llorer, victòria de l’antiguitat,

albirant des del golf, on les aigües bressen la vida

de la Partènope, formosa varada, formant civilitat.

I què dir de ton tortuós, per Juventa alletada

que s’empina fins a la verdor superba, fins a l’extremesa

més pronunciada, i on la més bonica besllum vidrada

topa amb palaus reials i antics baluards, i es torna 

ventada, que es revé, lívida, alhora deler i recança.

Res més bell, enfront mons ulls, que veure este paisatge

i podent-lo gaudir, se’m clou, maleït, davant,

esperant ruixims, caient-hi aiguatge

o desperts, veient sortir el sol a llevant.

Nàpols, Sant Antoni del 2019

Arjé, arjé,

verde entre soleares,

verde de mi verdez.

Oigo éidolas que dicen:

cuida los campos que yo amé.