Maria José Franquet Álvarez

Poema caòtic en sextina

Fill del pur atzar neix aquest poema

petit, extraviat, en el fons del magma.

L’únic argument, el caos, sempre el caos.

Arriba com l’etern retorn de l’ona,

però com la pedra és fill de la terra

i mai no deixarà de mirar la lluna,

que no la sap, que no l’entén, la lluna,

i és dubte i és pregunta aquest poema,

que ara crida per deixar de ser terra

que renuncia a fondre’s en el magma,

per poder, boig, cavalcar sobre l’ona,

l’ona salvatge que desperta el caos,

que somia el caos, que sempre serà caos.

I decideix el camí de la lluna,

la lluna que enveja el vaivé de l’ona

quan s’acosta a acaronar el nen-poema,

la lluna que vol ser foc i ser magma,

que no creu que el poema serà terra.

Rodola, cau, s’esberla, toca terra

i, ferit de mort, s’aferra al caos,

es fon, es confon, remolí de magma.

Llunyana, altiva, el mira la lluna.

Obstinat Quixot cavalca el poema,

equilibrista, s’enlaira en cada ona.

Ara és aigua, peix, escuma dins l’ona,

no recorda la pedra, ni la terra

perquè no té memòria, aquest poema.

No és record ni absència, tan sols caos.

El seu desig és encalçar la lluna.

I la lluna, tan freda, serà magma?

Tot el silenci el devorarà el magma.

Els fills del blau no fugiran amb l’ona.

Mostrarà la cara fosca la lluna,

entendrà, per fi, el clam de la mare terra,

i triarà per sempre més el caos.

Però haurà existit mai aquest poema?

Poema quimera llisca com magma

del caos nascut fins esdevenir ona

la terra estima, desitja la lluna.