Joan Armengol Puig

 

CREPUSCLE

Un sol d’or arrossegava la cua

a ras d’ombratge i sobre la catifa

ocre de fulles i plomalls i duia

el present dibuixat a la pupil·la.

Desàrem tots els mots, el vent desfeia

un remolí fullós i al punt naixia

un somni de colors i de sanefes

i un record de cançons que jo escrivia

al ritme del teu cos i en la cintura

vestida amb la claror que es diluïa.

De sobte, es va fer fosc, les teranyines

del vespre ensulsiaren les maragdes

preses amb molls urgits en ulls de brasa

i en la porpra del llavi que delia

la tebior d’aquella hora desmaiada.

Pressentírem que la tarda moria

i que cap altre vespre llanguiria

al tapís mig ratat de les engrunes,

igual que va esllanguir-se aquella tarda

d’un sol daurat arrossegant la cua.

EN BLAU

Cau el pàmpol de la lluna

sobre el palmell de la mà,

gota a gota, engruna a engruna

bo i fent de la nit demà.

Ha abaixat els ulls la tarda,

somia somnis en blau,

resa el crepuscle, s’atarda

arraulint-se en el seu cau.

Un blau diluït desflora

el vespre que s’ha amansit;

baveja, blaveja l’hora

quan el dia es fa de nit.

Llu camisola de randa

un núvol emperesit,

gronxa temps, demana tanda

i cuita a ficar-se al llit.

Blau embat, almosta blava

vol acollir el blau cansat

en blava parpella, esclava

del seu  món blau marinat.

HORA FADADA

 

Plega l’hora pintada d’avellana

xuclada pel xarrup de l’agonia

que escup amb força el rebutjall del dia

per la bonera d’una sarbatana.

S’alça l’ombra calçant xancletes liles,

llueix braçal d’aurores virolades,

hi planta esquers el vigilant de l’hades

amb mans esmunyedisses com anguiles.

Puja com un coet, com una piula,

s’enrama un espetec de canyaferla

en groc i en carabassa i... s’esberla

encesa en l’aiguamoll de canya-xiula.

En acabat es deixondeix, les vores

arranen lluïssors dellà l’esfera

com perles cultivades, la quimera

serà ben nostra i seves són les hores.